Ècfrasi. Pintura. Poesia.Gimeno. Palau i Fabre

 

https://youtu.be/H0ydilgrhco?si=ldDJ7MvcyDUDT96j

Josep Palau i Fabre

Autoretrat Francesc Gimeno 

No m'exhaureixis, rostre, forma, llum,

ull poderós, vivent miratge d'home.

Deixa els meus ulls vagar -a contrallum

de tu: Sahara sense ombres. 

Lluito amb ton ull i sempre ets vencedor.

El teu esguard m'anul·la, m'anihila.

Cloc les parpelles per trobar claror

lluny de l'excés que el teu ull irradia. 

Mos ulls són orbs de tu, astre diürn.

Potser voldries que no t'esguardéssim

i prens un aire esquerp: gran taciturn,

feixuc guerrer del regne del silenci. 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/304755-un-gimeno-inedit.html

Cultura

Torroella de Montgrí - 19 setembre 2010 2.00 h

Un Gimeno inèdit

 La Fundació Mascort de Torroella de Montgrí adquireix una obra fins ara no catalogada que l'artista va pintar al municipi empordanès entre 1915 i 1918

El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.

Eva Vàzquez - Torroella de MontgríHa plo­gut fa poc, pot­ser aquesta mateixa nit, i el camí que cir­cum­val·la la torre de les Brui­xes ha que­dat ento­llat, notòria­ment enfan­gat, però ara ja no plou, ha sor­tit un sol de clare­dat puríssima al damunt d'aquest cel aca­bat de ren­tar, i els nens s'afa­nyen a sor­tir al car­rer a jugar, a banyar-se de llum i fang men­tre les últi­mes cues de núvol van des­fent-se, quasi trans­pa­rents, con­tra el per­fil lleu­ge­ra­ment cavernícola del Montgrí. No era la pri­mera vegada que Fran­cesc Gimeno (Tor­tosa, 1858-Bar­ce­lona, 1927) plan­tava el cava­llet davant d'aquest racó de Tor­ro­e­lla de Montgrí que era de fet a tocar de la casa on vivia, però no es coneix cap altra ocasió en què hi fes sor­tir els vai­lets, com si ara els con­vidés a fes­te­jar amb ell el final de la tem­pes­tat que havia estat també la seva vida fins aquell momentadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.

El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.

El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.

El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort.

Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudar-lo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.

El quadre, pintat aproximadament entre el 1915 –l'any que la Sala Dalmau de Barcelona li va organitzar la primera exposició individual i va arrencar-lo per fi del menyspreu i l'oblit–, i el 1918 –havent conclòs el radical experiment amb el mar i la soledat a Fornells de Begur–, ha estat adquirit a un antiquari de Barcelona pel col·leccionista i mecenes Ramon Mascort, que l'exhibeix fins al dia 26 d'aquest mes, amb tots els honors que requereix la descoberta d'una obra inèdita d'aquesta envergadura, a la Casa Galibern de Torroella, seu de la Fundació Mascort. Autentificada, descrita i datada pel doctor en història de l'art Jordi À. Carbonell, un dels experts que van participar en la gran antològica que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a l'artista el 2006, la pintura correspon a l'etapa de plenitud de Gimeno, quan el reconeixement de la crítica arran de l'exposició de Can Dalmau li havia permès per fi, passats els cinquanta anys, abandonar la feina de pintor de parets. Josep Maria Mascort, l'oncle de l'actual propietari de l'obra i també pintor, evocava sovint el seu veí amb una barreja d'admiració i pena. De fet, recorda Ramon Mascort, sovint el seu oncle, en els moments més foscos i depriments de la vida de Gimeno, havia acudit a ajudarlo prestant-li fins i tot els tubs de pintura que no es podia permetre de comprar tenint dona i cinc fills per mantenir. Que la present obra pertany, però, a una etapa d'estabilitat, ho corroboren les seves mateixes dimensions i la qualitat de l'empastament, aquest gust del vell Gimeno pel grumoll impetuós i vibrant, que aquí brilla amb la intensitat radiant d'un oli de primera qualitat. Per Carbonell, no hi ha dubte que aquesta visió audaç i lluminosa d'un motiu que l'artista ja havia plasmat amb força més austeritat a finals del segle XIX, des que es va establir a Torroella el 1887, “representa el millor paisatgisme del Gimeno de plena maduresa”.