I li va dir a Telèmac Ulisses, ple sempre d’idees:
«Vés ja, Telèmac, i crida Euriclea la dida, que vinga:
vull preguntar-li una cosa que el cor em demana saber-la».
Va dir això. Telèmac féu cas de les ordres del pare,
va obrir la porta, i digué, adreçant-se a Euriclea la dida:
«Alça’t i acosta’t, iaia velleta que ací dins de casa
ets qui vigila les dones, les nostres criades i esclaves.
Vine, que et crida mon pare que vol preguntar-te una cosa».
Quan ho escoltà, la seua resposta es quedà sense ales,
va obrir del tot la porta que dóna a la còmoda sala,
i es dirigí cap a dins amb Telèmac, que entrà davant d’ella.
Hi va trobar Ulisses, enmig de tants morts i cadàvers,
tot brut de sang i de fang sangonós, com lleó que es retira
ben tip després de menjar-se algun bou que ha trobat a pastura,
amb tot el pit i la cara, a una banda i a l’altra del morro,
ensangonats, i mirant-lo de front té un aspecte terrible.
Tal era Ulisses, tot brut i esguitat des dels peus fins als braços.
Ella, quan va veure els morts i al voltant una sang infinita,
va alçar un crit d’alegria veient una feta tan grossa.
L’aturà Ulisses, però, a pesar del desig que tenia,
i li digué, adreçant-li paraules com fletxes que volen:
«Vella, alegra’t per dins del teu cor, però frena’t, no xiscles:
gloriejar-se damunt dels cadàvers és cosa poc santa.
Ells han caigut per designi diví, i també per les pròpies
males accions, ja que no respectaven cap home en la terra,
tant si era noble com si era plebeu, qualsevol que es trobaren,
i per la pròpia insolència han patit una sort vergonyosa.
Ara, el que vull és que em passes revista a les dones de casa:
les innocents, i aquelles que em neguen l’honor i el respecte».
I li va dir al seu torn Euriclea, la dida estimada:
«Fill, t’ho diré tal com és, perquè a tu sí que puc explicar-t’ho.
Al teu palau tens cinquanta serventes, criades i esclaves:
totes les hem instruït en treballs i faenes diverses,
en el cardat de la llana, i també a suportar l’esclavatge.
De les cinquanta, unes dotze han caigut en total desvergonya,
sense mostrar cap respecte per mi, ni tampoc per Penèlope.
Quant a Telèmac, fa poc que ha crescut, i aleshores sa mare
no li deixava encara manar a les dones de casa.
Ara, en tot cas, pujaré al pis de dalt, a l’esplèndida cambra,
i li ho diré a la teua muller: crec que un déu l’ha adormida».
Li respongué aleshores Ulisses, ple sempre d’idees:
«No la despertes encara. Vés dins i digues que vinguen
totes les dones que havien comés aquells actes infames».
Va dir això. I la vella, llavors, va sortir de la sala
per a portar el missatge a les dones i fer que acudiren.
Ell va cridar després el pastor de les vaques, Telèmac
i el porquerol, i els va dir, amb paraules com fletxes que volen:
«Va, comenceu a emportar-vos els morts. I maneu a les dones
que, en acabant, netegen les belles cadires i taules
amb les esponges de mil foradets ben mullades amb aigua.
I quan tingueu del tot ordenada i ben neta la casa,
ja podeu traure de dins de la sala aquelles esclaves
i, entre el recinte rodó i la tanca perfecta del pati,[162]
les ferireu amb espases de punta esmolada, i que totes
perden la vida i obliden així els plaers d’Afrodita
de què gaudien amb els pretendents, fent l’amor amagades».
Va dir això. Poc després arribà tot el grup de les dones,
entre terribles gemecs de dolor, vessant llàgrimes vives.
En primer lloc, hagueren de traure els cadàvers dels homes
i traslladar-los al pati de bones parets, sota el porxe,
on els deixaren els uns sobre els altres. Ulisses manava
que s’afanyaren, forçant-les a traure aquells morts de la sala.
En acabant, netejaren les belles cadires i taules
amb les esponges de mil foradets ben mullades amb aigua.
Pel seu costat, el bover, el porquer i Telèmac rascaven
el paviment de la sòlida sala ben feta, amb les pales,
i les esclaves s’enduien el fang i el llançaven a fora.
I quan tingueren del tot ordenada i ben neta la casa,
van traure fora del sòlids salons aquelles esclaves,
entre el recinte rodó i la tanca perfecta del pati,
totes en un lloc estret d’on era impossible escapar-se.
Sempre assenyat i amb senderi, prengué la paraula Telèmac:
«No els llevarem amb una mort neta la vida a unes dones
que van vessar aquest vil deshonor sobre el cap de ma mare
i sobre el meu, fent l’amor amb aquells pretendents i gitant-s’hi».
Va dir això. Penjà un cable de barca de proa blavosa,
ben amarrat, del recinte rodó fins a una alta columna,
i el va tesar cap amunt perquè els peus no tocaren a terra.
Com els coloms i les grives amb ales esteses s’enreden
en una xarxa parada en algun matollar com a trampa,
i quan buscaven el niu les acull una jaça funesta,
elles tenien també tots els caps en filera, penjades
amb cada coll dins d’un llaç, per a fer-los la mort més penosa.[163]
I sacsejaren els peus un moment, que no va durar gaire.
Ells, aleshores, van traure Melanti al porxe i al pati,
i li tallaren orelles i nas amb el bronze implacable.
Van arrancar-li les parts genitals, carn crua pels gossos,
i li tallaren els peus i les mans, amb el pit ple de fúria.
Fet tot això, es rentaren els peus i les mans, i tornaren
cap a la casa, amb Ulisses: la feina ja estava acabada.
Odiseo la llamó y le ordenó que le indicara qué criadas habían sido «desleales». Mi esposo obligó a las muchachas a arrastrar hasta el patio los cadáveres de los pretendientes —entre ellos los de sus antiguos amantes—, a lavar los sesos y la sangre del suelo, y a limpiar las sillas y mesas que hubieran salido indemnes.
Entonces, prosiguió Euriclea, pidió a Telémaco que descuartizara a las criadas con la espada. Pero mi hijo, que quería hacerse valer ante su padre y demostrar que sabía lo que se hacía —ya sabéis, estaba en esa edad tan tonta—, las colgó a todas en fila con soga de barco.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada