Mireia CALAFELL
Mireia Calafell
Un poema de Poètiques del cos (Galerada, 2006)
La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre's en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l'esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llac, un respirar al compàs,
un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l'alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l'orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d'un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d'un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
Dos poemes de Costures (Viena edicions, 2010)
LASCIATE OGNI SPERANZA
Surts de la dutxa amb el cabell mullat
i unes ulleres que revelen més del que voldries.
Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps
et mires d’aprop al mirall de l’ascensor.
Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so
que feia la mare: un petó cap endins
que t’ha agradat rebre, i seductora somrius
mentre t’assalten arrugues que no vols veure:
et tapes la boca amb urgència.
Llavors entre els dits, deixes anar l’alè
i la boira al vidre suavitza expressions
i et tens al davant com en una foto antiga
que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.
Però el viatge s’acaba i abans d’obrir la porta,
poses ordre a les solapes com agafant impuls,
un gest cinematogràfic que accentues
omplint els pulmons, i et dius:
això és el dejà vu de cada matí, i penses:
si visqués al desè tindria el doble de temps
per reinventar-me i preparar el veritable
descens, el que comença aquí, just ara.
PISTES
Sempre s’estima igual però diferent, em deies.
I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar
si ens condemnava allò que era igual
o bé la diferència és la culpable.
L’amargor com una pista em porta a tu,
que ets a la cuina i amb la cullera dissols
el sucre que ja no em despertarà.
Del teu gest no es desprèn una resposta,
tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:
Jo no tinc ales perquè els omòplats
tornen a ser omòplats si tu no els mires.
I tu que no tens esma per volar.
De tan a prop del terra, ja no caurem.
I estimar és caure.
Tres poemes de Tantes mudes (Perifèric Edicions)
Vaig menjar amb la honestedat de qui no enganya allò que menja:
vaig menjar aquell menjar i no el seu nom.
Clarice Lispector
POÈTICA
Menjar com qui no menja el nom:
no la maduixa quasi impúdica
damunt del blanc de la ceràmica,
sinó l’ombra muda de l’hivern
que en el silenci acull l’esclat
per no ser allà esperant-ne el fruit.
Menjar el que no diu cap paraula
i així, amb la boca plena, escriure.
NAUFRAGI
Pel canal obert que deixen les esquenes
baixa com l’aigua el temps de les promeses.
Dormiu i no veieu desfilar els verbs
–còdols que desemboquen a altres mars–:
veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.
No us ho pensàveu, no ho esperàveu,
però el cabal del desencís ha anat pujant
i al llit, sou el que éreu: una parella
que ja no es mulla i va al revés, en desacord,
desfent l’amor, apassionadament.
LITERATURA
No t’ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,
i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.
En fa literatura. Només literatura.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada