Jordi de Sant Jordi (1400?-1424)
Deserts d’amichs, de bens e de senyor
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
me trop del tot en mal poder sotsmes;
no vey algu que de me s’aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que·n fau grat a ma trista ventura.
Eu hay vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fay tristura,
e los grillons laugers ara preu mes
qu·en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vey qu’a mostrat son voler
sus me, volent qu·en tal punt vengut sia;
però no·m cur, pus ay fayt mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.
Car prench conort de com suy presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prench conort quan no puch conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d’altra part cuyt de tristor morir
com vey que·l mon del revers se contenta.
Tots aquests mals no·m son res de soffrir
en esguart d’u qui al cor me destenta
e·m fay tot jorn d’esperança partir,
com no vey res que·ns avans d’una spenta
en acunçar nostre desliuramen,
e mes que vey ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algu rahonamen,
de que langueix ma virtut e ma força.
Per que no say ni vey res al presen
que·m puixe dar en valor d’una scorça,
mas Deu tot sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu, hi·b qui mon cor c’esforça;
e d’altra part del bon rey liberal,
qui·m socorrech per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal,
qu·ell me·n traura, car soy jus sa comanda.
Reys virtuos, mon senyor natural,
tots al presen no us fem altra demanda,
mas que us recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda.
AUSIÀS MARCH
LXXXI
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
[Poema 28]
Lo jorn ha por de perdre sa claror
quant ve la nit qu· espandeix ses tenebres;
pochs animals no cloen les palpebres,
e los malalts crexen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment,
mas yo qui visch menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E d'altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys yo solt per trahir-me;
e no cuydeu que·l jorn me'n escusàs,
ans en la nit treball rompent ma penssa
perquè ·n lo jorn lo trahiment cometa;
por de morir ne de fer vida streta
no m toll esforç per donar-me offensa.
Poema LXVIII
No·m pren axí com al petit vaylet
qui va cerquant senyor qui festa·l faça,
tenint-lo calt en lo temps de la glaça
e fresch, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poch la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
vehent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseÿa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que may porà tenir estat millor.
¿Donchs qué farà, puix altre bé no·l resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?Vehent molt clar per si ser decebut,
may trobarà qui·l faça millor festa.
Yo son aquell qui·n lo temps de tempesta,
quant les més gents festegen prop los fochs
e pusch haver ab ells los propris jochs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne·l vench esment de fer may homenatge,
en tot leig fet hagué lo cor salvatge,
solament diu que bon guardó no·m fall.
Plena de seny, leigs desigs de mi tall;
erbes no·s fan males en mon ribatge;
sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no·m devallen avall.
Poema XI
¿Quins tan segurs consells vas encerquant,
cor malastruch, enfastijat de viure?
Amich de plor e desamich de riure,
com soferràs los mals qui·t són davant?
Acuyta't, donchs, a la mort qui t'espera,
e per tos mals te allongues los jorns;
aytant és luny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és exid·a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig;
melodiós cantar de sa veu hoig,
dient: "Amich, hix de casa strangera.
En delit prench donar-te ma favor;
que per null temps home nat l'à sentida,
car yo defuig a tot home que·m crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor."
Ab hulls plorant e carra de terror,
cabells rompent ab grans hudulaments,
la vida·m vol donar heretaments
e d'aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu orrible y dolorosa,
tal com la mort crida·l benauyrat;
car si l'om és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
(...)
Null hom conech o don·a mon senblan,
que dolorit per Amor faç·a plànyer;
yo son aquell de qui·s deu hom complànyer,
car de mon cor la sanch se'n va lonyan
per gran tristor que li és acostada;
sequa's tot jorn l'umit qui·m sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida,
e·n mon socors mà no s'i trob·armada.
Lir entre carts, l'ora sent acostada
que civilment és ma vida finida;
puys que del tot ma sperança·s fugida,
m·arma roman en aquest món dampnada.
Ausiàs March, 1420/1430-1459
Poema XLVI
Veles e vents han mos desigs complir,
fahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
fent humils prechs al vent tremuntanal
qu·en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.
Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra exiran.
(...)
Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sab lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé
(...)
Yo tem la mort per no ser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lats;
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr·escàs voler,
que, yo morint, no meta mi ·n oblit;
sol est pensar me tol del món delit
--car nós vivint, no creu se pusqua fer--:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.
(...)
Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sab lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé
Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tremuntanal
qu·en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.
Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
ffugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra exiran.
Los pelegrins tots ensemps votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà ·l lum los secrets
que al confés descuberts no seran.
En lo perill no·m caureu del esment,
ans votaré hal Déu qui·ns ha ligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Yo tem la mort per no sser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lats;
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr· escàs voler,
que, yo morint, no meta mi ·n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
--car nós vivint, no creu se pusqua fer--:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.
O Déu!, ¿per què terme no·y à ·n amor,
car prop d'aquell yo·m trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l'avenidor.
Yo són aquell pus estrem amador,
aprés d'aquell a qui Déu vida tol:
puys yo són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa strema dolor.
A bé o mal d'amor yo só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no·m porta;
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Yo desig ço que·m porà sser gran cost,
y aquest esper de molts mals m'aconorta;
a mi no plau ma vida sser estorta
d'un cas molt fér, qual prech Déu sia tost.
Ladonchs les gents no·ls calrrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte ·s mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sab lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.
Joan Roís de Corella (1435-1497)
La balada de la garsa i l'esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada