Abel Folk recita Carner

 

Abel Folk recita Carner

LA ROSA I EL VENTALL

Com qui no ho vol, amb sons esmorteïts,

digué la rosa al teu ventall un dia:

-¿Per què no fines en tan dolços dits?

Si em gronxessin a mi, m’esfullaria.

Josep Carner, El verger de les galanies (1911)

OH TU QUE PORTES UNA ROSA

Oh tu que portes una rosa bella

al capdavall del pit!

Surt la rosa, per tímida clivella,

d'aquest roser que dus sota el vestit.

Poesia: Ofrena, 1957

LÈLIA

Hi ha vora dels tres pins una donzella

que ahir jugava a nines. Ja, amb deler,

un cor trossejaria per saber

com dringaria el d’ella.

TARDA DE PRIMAVERA

Primavera. Violetes.

Cuques de vol carmesí.

Minyonots i cosinetes.

Corredisses pel jardi.

Tarda. El sol es fa endarrera.

Sobtadament, el fresseig

d'una font, o el parloteig

de de galant I finestrera.

Els carrers de la ciutat

ja són blaus; l'angel s'afanya

pel to musc de la muntanya

a escampar son vel rosat.

Lluna, tu que tant esbrines,

¿què ho fa, digues, que, amatent,

el perfum de les glicines

torbi el cor adolescent?

AIGÜES DE LA PRIMAVERA

que degoten pels jardins,

posades damunt les branques,

les gotes es tornen brins.

Al cor d' una trista fotja

tremolen els cels divins.

S'acuita la neu a fondre's

i baixa torrent endins;

la fressa de les escumes,

com mou el fullam dels pins!

Com sotgen, les flors novelles!

Com dringuen aquests matins!

Al riu de les aigües noves

diuen que hi ha tres remolins:

" L'un molia or i plata ,

l'altre perles i robins,

l'altre l' amor de les dames

que captiven els fadrins .

VORA LA MAR ÉS NADA

Vora la mar és nada l'estimada,

i és olorosa de ruisim marí;

té els canvis de la mar en la mirada

i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada,

veu a la tarda el cuejant botí,

d'un so de mar és a la nit bressada;

i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya'm una veu novella

de prou virtut: no pas la cantarella

de l'aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l'oblidada quilla

em valgui el so difós de la conquilla

quan serem sols i aclucarem els ulls.

La paraula del vent (1914)