Robert Frost
Dos camins divergien al bosc groc,
sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se’l veia
desaparèixer rere el sotabosc.
Però vaig triar l’altre, igual de bell,
i fins potser amb motius mes convincents,
cobert com era d’herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l’un com l’altre
havien estat fressats quasi igualment.
Aquell matí se’ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Però sé prou que un cami mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.
D’aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d’un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.
(Traducció de JOSEP MARIA JAUMÀ)
CARNER, Josep
Cançoneta incerta
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
Fire and ice
Some say the world will end in fire,
Some say in ice.
From what I’ve tasted of desire
I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I think I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.
Robert Frost
Foc i gel
Uns diuen que aquest món finirà amb foc,
d’altres, amb gel.
Pel que he tastat de la passió,
estic amb els qui opten pel foc.
Però si hagués de morir dues vegades,
crec que conec prou l’odi per dir
que, per destruir,
el gel també
seria esplèndid,
i ho faria bé.
(trad. Josep Mª Jaumà)
ATURANT-ME EN UNS BOSCOS UN VESPRE DE NEU
De qui són aquests boscos, crec que ho sé.
Té la casa, però, al poble proper.
No em veurà pas aturar-me als seus boscos
per mirar-me’ls com s’omplen tots de neu.
El cavallet que em duu deu estranyar-se
que ens parem en un lloc sense cap mas,
entre els arbres del bosc i el llac de gel
el vespre més ombrívol de tot l’any.
Sacseja el cap, fent dringar els picarols,
com preguntant si no hi ha algun error.
L’altre únic so que se sent és el frec
de la neu flonja i del pacífic vent.
Els boscos són tan bells, foscos, pregons,
però jo tinc promeses per complir,
i un llarg camí a fer abans de dormir,
i un llarg camí a fer abans de dormir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada