Ermessenda de Caracassona, la dona més poderosa de la història de Catalunya
L’assagista George Steiner n’ha deixat constància a Errata. Una vida a examen, després d’haver contemplat la seva sepultura a la catedral de Girona. Tallada en marbre per l’escultor mallorquí Guillem Morell el 1385, “la cara és la d’una dorment, d’una acollida solemnitat de repòs, darrere les parpelles tancades i la boca respirant de la qual l’escultor va insinuar un somriure incipient. Però ‘somriure’ és potser una paraula equivocada. És dintre la pedra esculpida que brilla un secret de llum, de comiat reticent. L’economia de línies, l’anatomia de l’abstracció sensible, fins i tot sensual, no s’han tornat a igualar fins a Brancusi. Si la bellesa absoluta és ja el convidat de la mort, la figura de Guillem Morell n’és la prova.”
M’ha impressionat l’opinió de Steiner. Secret de llum invoca una claror perdurable que traspassa la duresa, la fredor de la pedra i de la mateixa mort. M’ha recordat un altre somriure de serena dolçor: el d’Ilaria del Carreto, muller de Paolo Guinigi, senyor de Lucca i enterrada a la catedral d’aquella ciutat el 1402. L’autor del sepulcre, Jacopo Della Quercia, el va enllestir poc després de la mort de la jove. La figura i el rostre d’Ilaria són la protesta de l’escultor contra la mort que s’emporta avall la bellesa i la joventut. També és un secret de llum, el rostre asserenat d’Ilaria. El seu poder de seducció ha arribat fins el segle vint per boca dels poetes: Gabriele d’Annunzio, Salvatore Quasimodo, Pier Paolo Pasolini – “Jacoppo, amb Ilaria va esculpir Itàlia / perduda en la mort…”-, Marco Lucchesi, entre altres.
Steiner: L’altre text que em va impressionar quan el vaig llegir va ser el d’aquell parell de pàgines de la seva autobiografia Errata: An examined life on parla de Girona. Suposo que hi va connectar d’una manera especial perquè era jueu. Parla dels carrerons del Call, d’Isaac el Cec i la càbala, dels convents de Sant Domènec i de la Mercè. Però hi un paràgraf que em va commoure per l’exactitud de la seva visió. És quan parla de l’escultura jacent de la comtessa Ermessenda. Obra de Guillem Morei, ara fora del seu sepulcre, situada en una capella lateral de la catedral de Girona. En parla amb la passió d’un descobriment. Per a mi, vell enamorat de la comtessa, va ser una satisfacció, si volen un punt provinciana, que un mestre com Steiner en parlés com ho feia. Tradueixo maldestrament: “[…] sobretot la Seu, la massissa fortalesa-basílica de Déu. Aquesta hostatja el sepulcre de la comtessa Ermessenda, anno 1385. Aquest és un dels cims, poc coneguts però absoluts, de l’art gòtic i de tota mena d’art pur i simple. Cisellada en alabastre, la cara és la de la mateixa son, amb una solemnitat de repòs acollidora; darrere les parpelles tancades i la boca que alena, l’escultor insinua un incipient somriure. Però somriure podria ser una paraula equivocada. Des de dins de la pedra tallada brilla un secret de llum, d’adeu reticent. L’economia de la línia, l’antinòmia entre l’abstracció i la sensibilitat –és més, la sensualitat– no s’han tornat a donar fins a Brancusi. Que la bellesa absoluta és l’hoste de la mort, l’escultura de Guillem Morei n’és la prova”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada