Poesia de confinament. Dijous 4 de juny



Fa 50 anys de la mort de Josep Carner, el príncep dels poetes. Dos poemes seus per recordar-lo. Una bona manera d'acabar la poesia de confinament.
Poesia, 1957: El llibre mític que es reeditarà aquesta tardor de 2020: carnerians frisant!!!!

Els dos poemes, un d'humorístic i un altre de més seriós

Mínimes paraules, màxima expressió: un professional del ball, i si és argentí ja sabem de quin ball es tracta. Que balla amb senyores d'edat (s'acosta al gigoló? Massa agosarat segurament...). I el ball d'arrencades i aturades sobtades retratat amb poques paraules. I  formalment, adonem-nos de les a tòniques del 1r vers i de les e tòniques del 2n (això explicaria l'ús d'un mot poc usat, casi arcaisme, com adés). (Segueixo el comentari que en va fer Salvador Oliva).

L'ARGENTÍ PROFESSIONAL

Ballant amb dames que l'edat recalca,
adés les alçaprema, adés les falca



Quan arribarà un dia revolt per a Catalunya? Hi va haver un parell de dies l'octubre de 2017 que hi vam ser molt a prop.


EL DIA REVOLT
Josep Carner

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.




Comentaris