Pinturicchio, 1509 Ritorno di Odisseo (Odisseus/Ulisses, nom italianitzat)
Carner/Ulisses. Catalunya/Ítaca
Dos articles esplèndids comentant el poema:
(...) a «Ulisses pensa en Itaca» Carner construeix una oda i una
elegia alhora: el poema d’una consciència que evoca des de la
llunyania el propi lloc, el lloc que un dia va abandonar i no ha
tornat a veure. Tot el poema és aquest record o aquest pensament que
Ulisses té del seu reialme d’Ítaca, i només amb el retorn
l’heroi en podria confirmar la veracitat. La veu de la seva
consciència s’adreça al lloc recordat en segona persona, per
fer-ne la lloança, mentre que la tercera persona hi va intercalant
descripcions i judicis; a partir de la tercera estrofa irromp el jo
elegíac, que rememora els seus «treballs», i espera, i s’enyora.
El poema reprèn la realitat mítica o poètica de l’heroi de
l’Odissea, l’aventurer forçat que voldria tornar a la seva terra
i no pot, de moment; el rei que evoca Ítaca (...)
(...) l’Ulisses
d’aquest poema també és Carner, i la seva Itaca també és
Catalunya (...)
(...) i diu més de
la Catalunya evocada perquè és Ítaca l’objecte de la seva
evocació. (...)
(...) L’espai
d’«Ulisses pensa en Itaca» —ho dèiem al començament— és un
espai purament mental, el de la imaginació o el record. Només el
retorn efectiu de l’heroi pot fer-lo real. Mentrestant, mentre ell
viu les aventures i passa les proves, els lectors de l’Odissea
sabem que Penèlope teixeix cada dia i desteixeix cada nit la seva
tela, i així preserva una Ítaca immòbil, deturada en el temps;
quan torni Ulisses, podrà venjar-se dels pretendents de Penèlope i
reincorporar-se al seu paper de marit, pare i patriarca del casal
aristocràtic.13 L’Odissea és el prototip de la comèdia.14 Res
d’això no trobem, en canvi, en el poema de Carner. La seva
aspiració no es xifra en la recuperació del paradís perdut,
impossible, sinó en la preservació de la idea d’Itaca, i en la
possibilitat —doblement elegíaca, per contrast amb la sort
d’Ulisses en el poema èpic— que el poeta pugui tan sols
eveure’n, a través d’«una clivella de l’espai» encara
imaginària, el paisatge més humil:
el fum damunt la
teva llar més pobra,
i el pi benigne
que la vetlla, al caire
d’un regueró
cenyit per les orengues
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada