Aquesta història fou adaptada al cinema a finals dels vuitanta per John Huston en una versió d’una sensibilitat i bellesa aclaparadora, que youtube ens permet recuperar en tota la seva dimensió. Fou també el testament cinematogràfic de Huston, amb la seva filla Angelica fent el personatge de Gretta. El marit Gabriel, mentre ella s’adorm entre plors, resta desolat per aquella història tan trista, evocant el record dolorós d’aquell noi cantant aquella cançó mentre queia la neu damunt d’Irlanda, reflexionant sobre la mort que arribarà a tots els presents en la vetllada d’aquella nit d’Epifania, inclòs ell i la seva muller, oblidats entre les tombes damunt les quals cauran els flocs flonjos de l’hivern, mentre els acords suaus de velles cançons, potser activaran les imatges d’un passat efímer com els dies que s’escolaren entre el calendari.
A Dublinesos de James Joyce destaca l'última narració, Els morts
El final de Els Morts, de James Joyce, considerat un dels millors relats de la literatura en llengua anglesa, publicat el 1914, resulta d’una melangia estremidora. Després d’un sopar i un ball d’Epifania a una casa de Dublín, entre records, converses i banalitats, quan el matrimoni Conroy és a punt de tornar a l’hotel, algú canta a capel·la The Lass of Augrim, una melangiosa cançó irlandesa. Gretta Conroy, mentre davalla les escales, resta embadalida per la tonada. S’activa un record dolorós que creia desat al pou de la memòria. El seu marit se n’adona que un d’aquells secrets íntims emergeix amarat d’una recança infinita. En el trajecte en el cotxe de cavalls resta muda, mentre, a fora, cau la neu damunt Irlanda. Ja a la cambra, evoca el record de Michael Fury, un noi de disset anys, fràgil i tímid, amb una veu clara i avellutada, amb qui passejava pels camps de Galway quan eren joves. Fury, malalt, es va plantar davant la seva porta una nit de torb, quan sap que ella havia de marxar a un internat de Dublín a continuar els seus estudis. Malgrat que li demana que torni a casa, ell decideix passar la nit sota la nevada, davant la seva finestra. Una setmana més tard, quan ella era al convent, el noi, que cantava sovint The Lass of Augrim, moria, potser d’amor.
La cançó:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada