Ho explica Gabriel Ferrater, que contraposa "Cançó d'un doble amor" (la poesia de la noia blanca i la bruna) a "Serenada d'hivern"
La serenata és una forma per a orquestra de corda, de vent, mixta o conjunt de cambra. Fou un divertimento que tingué molta popularitat al segle XVIII, es tocava al vespre, moltes vegades a l'aire lliure i era la preferida de les vetllades dels jardins dels aristòcrates. Etimològicament prové de la paraula serè, calmat, reposat. El seu origen està en les balades que es cantaven per a festejar a les noies al vespre, sota la seva finestra. En el segle XVIII podia tenir fins a deu moviments o parts.
Petit comentari perquè no us perdeu res: la gràcia del poema és que utilitza aquesta forma amable per convertir-la en un desig de diguem-ne venjança (2a estrofa: que el llit no li deixi veure el dia!) perquè no dóna remei a qui pateix, és infidel (estrofa 3). I a la 4rta ja l'acaba de matar (occir)!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada