(Anònim)
L'Esquerra Republicana
l'Esquerra amb tant de Carod
és la meva enamorada
quan ve el temps de la tardor.
Per fer una bona pactada
n'he parlat amb en Benach
i a la primera trobada
ha quedat tot negociat.
Feia un vent que s'emportava
en Pujol de president:
l'Esquerra es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al Mas...
M'he girat al Mas de cara
que brillava com cristall;
he aixecat la rosa enlaire
i he arrencat a córrer avall.
I l'oda ja està acabada:
president, en Maragall!
Dos poemes per intentar fer-ne un homenatge o paròdia
Luis CERNUDA
J.R.J. CONTEMPLA
EL CREPÚSCULO
"Señor, el crepúsculo", anunciaba
Puntual a la tarde la doncella
Entrando en el salón de Mr. Ruskin,
Algún tiempo después de consumido
El té. Y entonces Mr. Ruskin
Iba al jardín.
A J.R.J.
La doncella no anunciaba el crepúsculo
Ni poseía jardín donde observarlo.
Mas iba a los cristales
De su balcón y, corrido el visillo,
Desde allí contemplaba.
El crepúsculo nórdico, lento, exige
A su contemplador una atención asidua,
Velando nuestro fuego originario
(Para Heráclito la sustancia primera),
En un proceso, con celajes y visos
Delicados, cambiantes.
Al fin el ave fabulosa
Partía al hemisferio
Sombroso ahora, tras de sí dejando
De su retorno una costumbre.
Y la noche ancestral le sucedía
No contemplada ya por J.R.J.
Narcís Comadira
Joan Maragall baixa a prendre el te
Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja.
Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta.
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta.
Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta.
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta.
Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades.
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades.
Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges.
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges.
Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.
Sérénede, de Paul Verlaine
(en Poèmes saturniens, 1866)
Comme la voix d'un mort qui chanterait
Du fond de sa fosse,
Maîtresse, entends monter vers ton retrait
Ma voix aigre et fausse.
Ouvre ton âme et ton oreille au son
De ma mandoline :
Pour toi j'ai fait, pour toi, cette chanson
Cruelle et câline.
Je chanterai tes yeux d'or et d'onyx
Purs de toutes ombres,
Puis le Lethé de ton sein, puis le Styx
De tes cheveux sombres.
Comme la voix d'un mort qui chanterait
Du fond de sa fosse,
Maîtresse, entends monter vers ton retrait
Ma voix aigre et fausse.
Puis je louerai beaucoup, comme il convient,
Cette chair bénie
Dont le parfum opulent me revient
Les nuits d'insomnie.
Et pour finir, je dirai le baiser
De ta lèvre rouge,
Et ta douceur à me martyriser,
-Mon Ange !- ma Gouge
Ouvre ton âme et ton oreille au son
De ma mandoline :
Pour toi j'ai fait, pour toi, cette chanson
Cruelle et câline.
Paul Verlaine
Serenata
Como la voz de un muerto que cantara
desde el fondo de su fosa,
amante, escucha subir hasta tu retiro
mi voz agria y falsa.
Abre tu alma y tu oído al son
de mi mandolina:
para ti he hecho, para ti, esta canción
cruel y zalamera.
Cantaré tus ojos de oro y de onix
puros de toda sombra,
cantaré el Leteo de tu seno, luego el
de tus cabellos oscuros.
Como la voz de un muerto que cantara
desde el fondo de su fosa,
amante, escucha subir hasta tu retiro
mi voz agria y falsa.
Después loare mucho, como conviene,
A esta carne bendita
Cuyo perfume opulento evoco
Las noches de insomnio.
Y para acabar cantaré el beso
de tu labio rojo
y tu dulzura al martirizarme,
¡Mi ángel, mi gubia!
Abre tu alma y tu oído al son
de mi mandolina:
para ti he hecho, para ti, esta canción
cruel y zalamera.
Serenada d'hivern, de Josep Carner
La paraula en el vent, 1914
Clou les parpelles en ton llit
i que la son hi sia :
mentre en l'angoixa de l'oblit
Canto per tu, l'aimia ;
que fins la mort de mon delit
acabi en
melodia.
Oh si ton llit meravellat
que ton bell cos havia
fos, a punt d'alba, turmentat
com jo, de gelosia,
i, com un núvol
encantat,
no et deixés veure el dia !
Car, filla fosca del matí,
arreu on facis via,
veuràs penar, veuràs llanguir
i no hi daràs
metgia;
ets feta a plaure i a fugir,
que ésser fidel, mustia.
¡Si el pobre cor sense recers
que ta finestra espia,
si el pobre cor occir pogués
amb una melodia !
Si l'amor meva emmetzinés,
encara t'amaria.
Qui t'ha cantat el villancet,
no és un llaüt, aimia;
no és el poruc violinet
ni la viola pia ;
és una mica de vent fred
i de malenconia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada