Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. Literatura, societat, llibres

Fahrenheit 451. Ray Bradbury

Una comparació:

Mentre s’estava allà, el cel que s’estenia damunt la casa xisclà. Va haver-hi un terrible soroll d’esquinç, com si dues mans gegantines haguessin estripat vint mil quilòmetres de roba negra per la costura. Montag sentí que es partia en dos. Va semblar-li que el pit se li enfonsava i esquinçava. Els míssils passant, passant, passant, un, dos, un, dos, un, dos, sis, nou, dotze, un i un i un i un altre i un altre i un altre van xisclar per ell. Va obrir la boca i deixà que l’esgarip de les bombes entrés i sortís entre les seves dents nues.

CANVI DE CIVILITZACIÓ

les coses no van anar-nos gaire bé almenys fins que no va inventar-se la fotografia. Després, a començament del segle XX, el cinema. La ràdio. La televisió. Les coses van començar a assolir volum.

—I perquè tenien volum van esdevenir més simples —digué Beatty—. Al començament, els llibres atreien una minoria aquí i allà, una mica pertot. Així es permetien el luxe de ser diferents. El món era espaiós. Però llavors el món va anar omplint-se d’ulls i colzes i boques. El doble, el triple, el quàdruple de població. Les pel·lícules, la ràdio, les revistes, els llibres rebaixats a una mena de norma de vulgaritat
L’home del segle XIX, amb els seus cavalls, els seus gossos, els carros, tot a baixa velocitat. Llavors, en arribar al segle XX, accelera. Llibres escurçats. Condensacions, resums. Diaris de petit format. Tot es redueix a l’anècdota, al final sobtat.
—Els clàssics escurçats per omplir un programa de ràdio d’un quart d’hora, després tornats a escurçar per fer-los cabre en una columna d’un llibre que s’ha de poder llegir en dos minuts i finalment acabant en forma de resum en deu o dotze línies de diccionari. Evidentment, exagero. Els diccionaris eren obres de referència. Però n’hi havia molts que l’única cosa que sabien de Hamlet , l’única cosa que en sabien, deia, era el resum d’una pàgina d’un llibre que assegurava: Ara, a la fi, vostè pot llegir tots els clàssics. Estigui al nivell dels seus veïns.
Del parvulari a la universitat per tornar al parvulari: heus ací el patró intel·lectual de ben bé els darrers cinc-cents anys.



—Accelera el film, Montag, de pressa. Clic? Foto? Mira, Ull Ara, Toc, Aquí, Allà, Ràpid, Ritme, Amunt, Avall, Dins, Fora, Per què, Com, Qui, Què, On, Eh? Oh! Bang! Cop, Patac, Bing, Bong, Bum! Resums resumits, resums dels resums resumits. Política? Una columna, dues frases, un títol. Després, cel amunt, tot es dissipa! Fes voltar la ment de l’home tan i tan de pressa, bombejada per editors, explotadors, locutors, que la força centrífuga llanci lluny qualsevol pensament innecessari, qualsevol pensament que faci perdre temps!

—S’escurça l’escola, es distendeix la disciplina, s’abandona la filosofia, la història, les llengües, es negligeix cada cop més, fins a la ignorància total, l’anglès i la seva pronúncia. La vida és immediata, el que compta és la feina, el plaer és per damunt de tot, un cop acabada la feina. Per què aprendre altra cosa que prémer botons, fer anar commutadors, ajustar femelles i perns?

—La cremallera substitueix el botó, i l’home perd tot aquell temps que tenia per pensar mentre es vestia, de bon matí, una hora per a la filosofia i, per tant, una hora per a la malenconia.

—La vida esdevé una aixecada de camisa; tot és pam, au, fora!

—Buideu els teatres, i deixeu-hi només els pallassos, i ompliu les cambres amb parets de cristall plenes de bonics colors tot el dia amunt i avall com si fossin confeti o sang o xerès o sauterne.

—Més esport per a tothom, esperit de grup, diversió i no has de pensar, eh? Organitza i organitza o superorganitza super-superesports. Més dibuixos i acudits als llibres, més il·lustracions. La ment absorbeix cada cop menys. Impaciència. Autopistes plenes de gent que va a algun lloc, a algun lloc, enlloc. Refugiats de la gasolina. Les ciutats esdevenen hotels de pas, la gent onades nòmades que van d’un lloc a un altre seguint el corrent, vivint una nit on un altre ha dormit aquell mateix migdia i algú altre la nit abans.

MINORIES: una visió polèmica:

—Parlem ara de les minories a la nostra civilització, d’acord? Com més població, més minories. Has de mirar de no trepitjar l’ull de poll dels amants dels gossos, dels amants dels gats, dels metges, dels advocats, dels comerciants, dels directors, dels mormons, dels baptistes, dels suecs, dels italians, dels alemanys, dels texans, dels de Brooklyn, dels irlandesos, de la gent d’Oregon o de Mèxic. La gent d’aquest llibre, d’aquesta obra, d’aquesta sèrie de televisió, no pretén representar cap pintor, cartògraf o mecànic actual ni d’enlloc del món. com més gran és el teu mercat, menys controvèrsies tens. Totes les petites, petites minories amb els seus melics que han d’estar ben nets. Autors, plens d’idees malvades, tanqueu amb clau les vostres màquines d’escriure. I van fer-ho. Les revistes es van convertir en una simpàtica barreja de vainilla i tapioca. Els llibres, així ho afirmaven els maleïts crítics esnobs, eren aigua tèrbola. No és estrany que deixessin de vendre’s, van dir els crítics. Però el públic, que ballava alegrement, sabia què volia; va fer sobreviure els llibres de còmics i, és clar, les revistes «sexy» tridimensionals.
No va ser una imposició del Govern. No hi va haver, al començament, cap sentència, cap declaració, cap censura. Van ser la tecnologia, l'explotació de la massa i la pressió de les minories, gràcies a Déu, les que van tirar endavant aquest procés. Gràcies a elles, avui en dia pots ser feliç contínuament, se’t permet llegir còmics, les veritables memòries del passat, i diaris comercials.
Amb les escoles formant més i més corredors, saltadors, velocistes, colpejadors, llançadors, recollidors, voladors o nedadors en comptes de professors, crítics, savis i creadors, el mot «intel·lectual» va esdevenir el renec que mereixia ser. Sempre ens espanta el desconegut. Segur que et recordes del nano que, a la teva classe, era l’alumne «brillant», el que s’ho sabia tot de memòria i sempre responia, mentre la resta seien com estàtues de pedra i l’odiaven. I no era aquest mateix nano, hores després, l’objecte predilecte dels cops i les tortures de tota la colla? És clar que sí. Tots hem de ser iguals. No tots nascuts lliures i iguals, com diu la Constitució, sinó tots fets ser iguals. Cada persona, la imatge de tots els altres; així és com tothom és feliç, perquè no hi ha muntanyes que els facin encongir-se, que els facin veure’s menuts. Amb tot això, un llibre és un fusell carregat just a la casa del costat. Crema’l. Treu la bala de dins l’arma. Fes un trau en la ment de l’home. Qui sap qui podria ser l’objectiu de l’home culte! Jo? No els aguantaria ni un minut.



—Has de comprendre que la nostra civilització és tan vasta que no podem tenir trasbalsades o agitades les minories. Pregunta’t a tu mateix: «Què volem, per damunt de tot, en aquest país?» La gent vol ser feliç, oi? No és el que has sentit a dir sempre? Vull ser feliç, diu la gent. I bé, no ho són? No els mantenim en moviment, no els donem entreteniments? És per això, que vivim, oi? Pel plaer, per ser estimulats. I has d’admetre que la nostra cultura hi respon amb abundància.

Sambo, el negret

—A la gent de color no els agrada Sambo, el negret. Crema’l. Els blancs no estan gaire orgullosos de La cabana de l’oncle Tom. Crema’l. Algú ha escrit un llibre sobre el tabac i el càncer de pulmó. Els fabricants de tabac es queixen? Crema el llibre.

L’herència i les condicions ambientals són coses ben estranyes. No pots alliberar-te de tots els aneguets lletjos en només uns anys. L’ambient familiar pot espatllar molt del que mires de fer a l’escola. És per això que, any rere any, hem anat avançant l’edat d’entrada al parvulari, fins que ara gairebé arrabassem les criatures del bressol

Si no vols un home políticament desgraciat, no li donis dos aspectes dels problemes perquè es preocupi. Dóna-li’n un. O millor encara: no li’n donis cap. Deixa que oblidi que hi ha una cosa que es diu guerra. Si el govern és ineficient, poc estable o carrega massa els impostos, tot això és millor que no pas que la gent hagi d’amoïnar-s’hi. Pau, Montag. Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars, o el nom de les capitals dels estats, o quant blat de moro produí Iowa l’any passat. Atipa’ls de dades no combustibles. Farceix-los de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços, perquè aquesta mena de fets no canvien. No els donis matèries esmunyedisses, com ara la filosofia o la sociologia, per començar a lligar les coses. Això duu a la malenconia. Qualsevol home que sigui capaç de desmuntar un aparell de televisió mural i tornar-lo a muntar, i avui dia gairebé tothom sap fer-ho, és més feliç que un altre que miri de quantificar, mesurar o comparar l’Univers, que no pot ser quantificat o mesurat sense fer sentir l’home bestial i sol. Ho sé, ho he provat; a l’infern! Endavant doncs amb els clubs i les festes, els acròbates i els màgics, els temeraris, els cotxes de reacció i les bicicletes-helicòpter, el sexe i l’heroïna, més de tot el que tingui a veure amb els reflexos automàtics. Si el drama és dolent, si la pel·lícula no diu res, si l’obra és buida, injecta’m teramina, una dosi forta. Creuré que responc a l’obra, quan de fet serà tan sols una reacció tàctil a les vibracions. Però és igual. Només busco un bon entreteniment.

LLIBRES

No són pas els llibres el que necessiteu, sinó algunes de les coses que una vegada va haver-hi en ells. Això mateix podria trobar-se avui a les «famílies» de les sales d’estar. El mateix detall infinit i els mateixos coneixements podrien ser transmesos a través de les ràdios i els televisors, però no és així. No, no, el que busqueu no són pas llibres! Preneu-ho d’on pugueu trobar-ho: discos antics, pel·lícules antigues, antics amics. Busqueu-ho a la Natura i busqueu-ho dins vostre mateix. Els llibres només eren un dels receptacles en què emmagatzemàvem tot de coses que temíem oblidar. No hi ha res de màgic, en ells. La màgia només és en el que diuen, en com enfilaven per a nosaltres els diferents pedaços de l’univers en una sola peça.

»La primera: Sabeu per què són importants, llibres com ara aquest? Perquè tenen qualitat. I què vol dir aquesta paraula? Per a mi, significa textura. Aquest llibre té porus. Té trets propis. Podem posar-lo sota el microscopi. Hi trobaríem vida, sota la lent, vida corrent en profusió infinita. Com més porus, com més detalls presos de la vida mateixa per centímetre quadrat pots trobar en un full de paper, més «literari» és el text. Aquesta és, si més no, la meva definició. El detall revelador. El detall viu. Els bons escriptors palpen sovint la vida. Els mediocres hi passen la mà per damunt i de pressa. Els dolents la violen i la deixen per a les mosques.
»Enteneu ara per què són odiats i temuts, els llibres? Mostren els porus de la cara de la vida. La gent que viu còmoda només vol cares de lluna creixent, sense porus, sense cabell, sense expressió. Vivim en un temps en què les flors miren de viure de les flors, en comptes de créixer de la pluja i de la terra negra. Fins i tot els focs artificials, amb tota la seva bellesa, provenen de la química de la terra. I malgrat tot, creiem que podem créixer alimentant-nos només de flors i focs artificials, sense acabar el cicle, de retorn a la realitat. Deveu conèixer la llegenda d’Hèrcules i Anteu, el lluitador gegant, la força del qual era colossal mentre tocava a terra. Però quan fou alçat de terra per Hèrcules, sense arrels, enlaire, va ser mort fàcilment. Si aquesta llegenda no té alguna cosa a dir-nos avui, en aquesta ciutat, en aquest temps, és que m’he tornat boig del tot. Bé, heus ací la primera cosa que he dit que ens calia: qualitat, textura en la informació.
—I la segona?
—Temps lliure.
—Però si ens sobren moltes hores.
—Hi ha moltes hores que no treballem, sí; però, i temps per pensar? Si no estàs conduint a cent cinquanta per hora, a una velocitat que no et deixa pensar en altra cosa que el perill, llavors jugues a alguna cosa o t’estàs assegut en una sala on no pots discutir amb el televisor de quatre parets. Perquè el televisor és «real». És immediat, té dimensió. Et diu què has de pensar i et bombardeja fins a ficar-t’ho dins. Ha de tenir raó. Sembla tan raonable. Se t’endú tan de pressa cap a les seves conclusions que la teva ment no té temps de protestar: «Quina animalada!»



—La meva dona diu que els llibres no són «reals».
—Donem-ne gràcies a Déu. Pots tancar-los quan vulguis, dir: «Espera’t un moment.» Actues com un déu. Però: qui ha pogut escapolir-se mai de l’urpa que atrapa qualsevol llavor que deixem en una sala amb televisió? La fa créixer tal com vol. És un medi tan real com el món mateix. Esdevé i és la veritat. Els llibres els pots vèncer amb la raó. Però amb tot el que sé i tot el meu escepticisme, mai no he estat capaç de discutir amb una orquestra simfònica de cent instruments, a tot color, en tres dimensions i essent jo alhora dins i part d’aquestes sales increïbles. Com podeu veure, la meva sala d’estar són quatre parets enguixades. I això —va mostrar-li dos petits taps de goma—, ho tinc per a les meves orelles quan viatjo amb metro.
Els llibres poden ajudar-nos?
—Només si pogués ser-nos concedida la tercera condició necessària. La primera, ja ho he dit, era la qualitat d’informació. La segona, lleure per pair-la. I la tercera, el dret a tirar endavant accions basades en el que aprenguem de la interacció de les dues primeres.