Nadal. Carles Riba (1893-1959)
Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;
Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;
Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!
Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!
La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!
Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;
Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!
Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;
Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;
Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!
Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!
La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!
Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;
Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!
XXXVI
INSCRIPCIÓ
Sobre un retrat ofert a J. i A.
en temps de guerra
Sobre un retrat ofert a J. i A.
en temps de guerra
Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.
[1938] Del joc i del foc
Poema escrit per Carles Riba el 24 de maig del 1938, amb paraules
que intuïen la derrota republicana i alhora obrien una porta a l’esperança: «Tristes
banderes del crepuscle! Contra elles sóc porpra viva. Seré un cor dins la
fosca; porpra de nou amb l’alba.» «El porpra és un color de transició, de
canvi, i els versos de Riba evoquen un exèrcit latent que està esperant per
ressorgir: el poble català.» Pel novembre el va trametre a
Màrius Torres, internat al sanatori del Puig d’Olena per causa de la tisi que
se li havia declarat tres anys abans i que se l’emportà el 1942. Riba li va
manifestar que era un epigrama dels que s’estimava més.
El gener de 1939, camí de l’exili, el va copiar en un
tros de paper que va lliurar a un envellit i trist Antonio Machado amb qui va
compartir els darrers dies del camí de l’èxode cap a la ratlla de França. Li va
afegir una sentida dedicatòria, “ Con admiración afecto, en la
esperanza común que aún nos alienta. A Don Antonio Machado, su fiel amigo
Carles Riba.” Machado no va poder resistir gaire més temps de sofriment i
privacions i va morir a vora la mar de Cotlliure el 22 de febrer de 1939. Les
tristes banderes del crepuscle embolcallaren el fèretre de Machado que els
soldats de l’exèrcit vençut van traslladar al cementiri del poble rossellonès.
Carles Riba va sobreviure a la tragèdia i des de l’exili de França va escriure
un dels llibres més corprenedors de la poesia catalana del segle, les Elegies
de Bierville. Com a divisa hi va incorporar l’epigrama que havia donat a
conèixer a Màrius Torres i a Antonio Machado i que va esdevenir el símbol de
l’actitud dels catalans de l’exili exterior i interior.
XLV
POETA MORT
M. T. [Màrius Torres]
Sempre darrera
els ocells invisibles
de l’esperança,
¿fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?
els ocells invisibles
de l’esperança,
¿fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?
[1943] Del joc i del foc
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada