2018.11.29. (2) Narradors

El narrador i el punt de vista from Msais

El punt de vista de la narració

El punt de vista o focalització és l'angle de visió des del qual es conta la història. S’acostuma a distingir entre punt de vista intern i extern.

·       Dintre del punt de vista intern tenim: narrador protagonista, narrador secundari, narrador testimoni, narrador en segona persona.

§  El narrador protagonista explica la història en primera persona. Explica les coses que li passen o que coneix dels altres. La primera persona dóna proximitat a la història, perquè no hi ha un narrador intermediari entre el protagonista i el lector. També el trobem en l’anomenat monòleg interior, basat en els pensaments del narrador:

Tinc un bon aspecte, potser lleugerament cansat, potser lleugerament trist, sóc per als altres una persona que ha tingut la seva vida, però no res d'especial, una vida com les altres, amb algunes coses bones, algunes coses dolentes, i tot això deixa algun senyal, com a la cara de tots. Però per la resta no es veu res. I també això em dóna el sentit d'una llibertat bella i supèrflua, com quan he pensat llargament a fer una certa cosa i finalment hi he reeixit. I ara, què fer? No res, no fer res.

 Antonio Tabucchi,.Petits equívocs sense importància., 1985

§  El narrador protagonista pot utilitzar la segona persona per cercar la nostra implicació, com és el cas de Se una notte d’inverno un viaggiatore d’Italo Calvino que té una història marc -la del lector i la lectora - i deu inicis de novel·les diferents. A l’inici ens dóna unes ordres a les quals no ens podem resistir.

Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino, la novel·la Si una nit d’hivern un viatger. Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: «No, no vull veure la televisió!» Parla més alt; si no, no et senten: «Estic llegint! No vull que em molesti ningú» Potser no t’han sentit, amb tant d’aldarull; digues-ho més fort encara, crida: Estic començant a llegir l’última novel·la de Italo Calvino» O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil..

 Italo Calvino, .Si una nit d’hivern un viatger.15, 1979

§  El narrador secundari explica en primera persona una història de la qual participa, però no és el protagonista. El narrador testimoni explica en primera persona uns fets que coneix, però dels quals no ha participat directament. És un observador de la història i no coneix directament els sentiments, les intencions o el passat dels personatges. El narrador testimoni és present en la narració i ens conta la història des del seu punt de vista. Com en el relat d’.Els trens que van a Madràs. on el narrador dóna la paraula al seu company de viatge:

«Vull explicar-vos una petita historia.» Parlava baixet i la seva veu m'arribava esmorteïda des de darrera la cortina. «Fa molts anys, a Alemanya, vaig conèixer un home. Era un metge i m'havia de visitar. Estava assegut darrere un escriptori i jo estava dret, nu davant d'ell. Darrere meu hi havia una fila d'altres homes nus que ell havia de visitar. Quan ens van conduir a aquell lloc ens van dir que nosaltres servíem el progrés de la ciència alemanya. Al costat del metge hi havia dos guàrdies armats i un infermer que omplia fitxes. Ell ens feia unes preguntes precises concernents a les nostres funcions virils, l’infermer procedia a certes anàlisis en els nostres cossos, i després escrivia. La fila avançava lleugera, perquè aquell metge tenia pressa. Quan ja havia superat el meu torn, en comptes de prosseguir cap a 1'habitacio a que ens conduïen, em vaig aturar uns instants, perquè la meva mirada va ser atreta per una estatueta que el metge tenia sobre l'escriptori.

Tabucchi, .Els trens que van a Madràs., de .Petits equívocs .... 1985

·       El punt de vista extern s’acostuma a dividir en: omniscient, equiscient i objectiu

§  El narrador omniscient. El narrador conta, generalment en tercera persona, la història com si fos un ésser superior omnipresent que coneix els sentiments i pensaments dels personatges. Mostra els fets, no hi està implicat directament. Era dimecres a la tarda, eren quasi les quatre d’aquella tarda calorosa de mitats de maig, ja feia més calor que a l’estiu, i ell prengué el revòlver de la bossa de pell que guardava sota el coixí, se la posà a la butxaca dels pantalons, així, simplement, sortí de l’habitació número 14 de l’hostal a prop de la plaça Duca d’Aosta i , tranquil, segur, amb el cos pesant, enmig de la xafogor i el pol·len que volava per l’aire i el feia encara més irrespirable, arribà a l’Estació Central

Giorgio Scerbanenco, Stazione Centrale ammazzare subito, (Milano calibre 9)

§  El narrador equiscient és un narrador en tercera persona que sap els pensaments, sentiments les mateixes coses que el protagonista, és gairebé la seva veu; però també pot parlar des de fora del protagonista, per això pot donar més informació que el narrador protagonista. Pot semblar en un principio omniscient, però si ens hi fixem podrem veure que, en realitat, és una disfressa. Narra com si fos un personatge de la història.La percepció del narrador equiscient és limitada, però pot tractar-se d'una percepció limitada simple (un personatge al qual el narrador segueix durant tota la història) o percepció limitada global (el personatge pot canviar segons l'escena o el capítol).

Va tenir un mal despertar: els llençols, amb la suada del son convuls per culpa del quilo i mig de sardines a la siciliana que el vespre abans s’havia cruspit, li havien quedat embolicats tot al voltant del cos, de manera que va tenir la sensació d’haver-se convertit en una mòmia. Es va alçar, va anar cap a la cuina, va obrir la nevera i es va empassar mitja ampolla d’aigua glaçada. Mentre bevia va mirar cap a fora a través de la finestra, oberta de bat a bat. La llum de l’alba prometia una bona jornada, la mar ben plana, el cel sense ni un núvol. En Montalbano, dependent com era dels canvis de temps, es va tranquil·litzar pel que fa a l’humor que l’esperava en les pròximes hores.

 Andrea Camilleri, .El lladre de pastissets. (Traducció de Pau Vidal)

§  El narrador objectiu és aquell que explica en tercera persona els fets com si fos una càmera. No acostuma a entrar en els pensaments o les motivacions dels personatges.

Amb els quatre duros que li havia deixat al morir el marit havia obert la boutique, l’única dels pobles del voltant, però com s’havia negat a anar al llit amb el Jove Poderós del poble, ningú no havia vingut mai a comprar res, perquè ningú volia enemistar-se amb aquell individu perillós,

comprant a la seva botiga. I ara després d’haver resistit un any, havia de tancar. I abans de pujar al camió, li cridà ben fort, perquè ho sentissin els altres:

«Però amb mi no te n’has sortit com amb totes les altres».

Era el seu triomf. 

També:

• Narrador-editor: és el que explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o document perdut, que a vegades no gosa reproduir literalment (El Quixot, per exemple). Aquesta fórmula permet a l'autor continuar gaudint de l'omnisciència sense que se'l pugui acusar de manipulador, ja que l'autor pot parlar de la seva pròpia història com si fos un lector més.

Una altra manera d'explicar-ho: 

EL PUNT DE VISTA    El punt de vista, identificat sovint amb la focalització, és l'angle de visió des del qual transcorre la narració, el punt on se situa el narrador per contar la història.

• Focalització interna: quan el focus que observa està situat en un punt interior (un personatge) de la història. És una tècnica que comporta una certa complicitat amb els personatges.   

 La focalització interna pot ser:

Fixa, és a dir, única o immòbil, quan recau sempre sobre el mateix personatge. És la que s'usa en el monòleg interior.

Variable, és a dir, diversa o mòbil, quan recau sobre diversos personatges, segons els episodis. S'estableix, aleshores, una gradació de forces de focalització i, consegüentment, uns personatges prenen més importància que altres.

·         Focalització externa: quan el focus que observa està situat en un punt exterior a la història. Comporta una certa objectivitat o un distanciament respecte dels personatges.