2018.09.27. El cànon català

  eliteratura | 06 Octubre, 2007 Els cinquanta més votats de la literatura catalana, triats pel jurat d’El País, arran de la Fira de Frankfurt.

1. Poesies, de Ausiàs March (92 vots).

2. Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (92).

3. El quadern gris, de Josep Pla (84).

4. Bearn o la casa de les nines, de Llorenç Villalonga (69).

5. La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (63).

6. Solitud, de Víctor Català (57).

7. Blanquerna, de Ramon Llull (53).

8. Elegies de Bierville, de Carles Riba (48).

9. Incerta glòria, de Joan Sales (46).

10. Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater (45).

11. Sol, i de dol, de J. V. Foix (43).

12. Mirall trencat, de Mercè Rodoreda (40).

13. Primera història d'Esther, de Salvador Espriu (40).

14. Memòries, de Josep Maria de Sagarra (40).

15. Canigó, de Jacint Verdaguer (39).

16. Vida privada, de Josep Maria de Sagarra (36).

17. Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó (33).

18. Llibre de meravelles, de Ramon Llull (28).

19. Camí de Sirga, de Jesús Moncada (28).

20. L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer (26).

21. Nabí, de Josep Carner (25).

22. Glossari, d'Eugeni D'Ors (24).

23. Poesia (1957), de Josep Carner (23).

24. Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders (23).

25. Terra baixa, d'Àngel Guimerà (22).

26. La pell de brau, de Salvador Espriu (17).

27. Lo somni, de Bernat Mege (17).

28. Visions i cants, de Joan Maragall (15).

29. Crònica, de Ramon Muntaner (15).

30. L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (13).

31. La febre de l'or, de Narcís Oller (13).

32. Salvatge cor, de Carles Riba (12).

33. L'irradiador del port i de les gavines, de Joan Salvat-Papasseit (12).

34. Tots els camins duen a Roma, de Gaziel (12).

35. El mar, de Blai Bonet (11).

36. Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (10).

37. Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel (10).

38. Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu (9).

39. Poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit (9).

40. Poesia rasa, de Joan Brossa (8).

41. Cap al tard, de J. Alcover (8).

42. Curial e Güelfa. Anónim (8).

43. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor (8).

44. Imitació del foc, de Bartomeu Rosselló-Porcel (8).

45. Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu (7).

46. El caminant i el mur, de Salvador Espriu (7).

47. Les irreals omegues, de J. V. Foix (7).

48. El perquè de tot plegat, de Quim Monzó (7).

49. Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (7).

50. Mirall, espai, aparicions, de Pere Gimferrer (7).

Poetes:

Ausiàs March (92 vots).

Carles Riba (48).

Gabriel Ferrater (45).

J. V. Foix (43). 

Jacint Verdaguer (39).

Josep Carner (25).

Salvador Espriu (17).

Joan Maragall (15).

Joan Salvat-Papasseit (12).

Joan Brossa (8).

J. Alcover (8).

Bartomeu Rosselló-Porcel (8).

Pere Gimferrer (7).

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

La pedra angular del meu cànon és la cançó. El Romancer, per entendre’ns. És l’origen de tot. Verdaguer i la literatura gloriosa que se’n deriva hi tenen la deu. Res no naix del no res: “El comte Arnau”, “La cançó del lladre”, “El testament d’Amèlia”, “El caçador i la pastora”… contenen tots els ingredients per elaborar el poema.

Aleshores hi ha Verdaguer. Ell és l’autor de l’obra nacional. Ho conté tot. Amb els ingredients de la tradició articula una torre que s’enfila cap al cel. A cada estadi hi trobem cadascun dels motius de la condició humana vistos amb ulls mediterranopirinencs. De la mateixa manera que no és fàcil de trobar gent intel·ligent, tampoc no ho és d’ensopegar poetes que ho siguin –encara que siguin bons poetes. Ell ho és. Molt. El poema més senzill és resolt amb un moviment psicològic sorprenent, d’aquells que et fan pensar: “de tant obvi com és, per què no se m’ha acudit a mi”. Això sols passa amb els més grans: Shakespeare, Mozart, Baudelaire…

El següent és Ausiàs March. Amb la mateixa facilitat aparent que Verdaguer, fa discórrer el seu vers rude, àrid, despullat de virtuosisme i de preciosisme, per les cambres més fosques i secretes de la psique humana. Tots els moviments anímics, amb les seues contradiccions i limitacions, i les consegüents angoixes i curtcircuits, March te’ls estructura com un oracle perquè qualsevol home de qualsevol època pugui avançar en la tasca de conèixer-se.

Després, Màrius Torres i la seua condició d’àngel caigut; la facilitat amb què situa el poema i la seua ànima en espais còsmics per dialogar amb les entitats superiors el converteixen en l’únic poeta místic català.

Papasseit és l’alegria d’ésser viu. Et dóna la visió sagrada i innocent amb què cal mirar aquesta vida hostil. La seua poesia t’allibera del llast de les idees. “No tenim ulls perquè tenim el sentit de la vista; tenim la vista perquè tenim ulls.” Aquesta sentència d’Aristòtil ens allibera de l’estadi superior platònic que hem d’enyorar desitjant de morir i ens converteix en déus per informar cada cosa amb el nostre estat d’ànim, que ha de ser pletòric. El paradís pot esdevenir a la Terra si ens hi encarem com Papasseit s’encara amb la mort en “Tot l’enyor de demà”.

J. V. Foix és un bruixot capaç de bastir un més enllà coherent que agermani les arrels d’aquesta terra amb els deliris de l’ésser humà, que no pot evitar de crear i jugar a imitar els déus. El resultat és d’una plasticitat i d’una essència tan bella i suggerent que, un cop coneguda, se t’assenta endins com una estança eterna des d’on pots transformar la rutina en beatitud.

Maria M. Marçal culmina la llista de poetes catalans que m’acompanyen en el camí cap a la visió. Ella vesteix la musa catalana d’acord amb la sensibilitat que el món adquireix després de la II Guerra Mundial. Dóna la clau perquè la poesia continuï sent una arma de futur en la postmodernitat antipoètica que enderroca els castells conceptuals que ha aixecat l’Occident des de Carlemany, Sant Tomàs, els trobadors i Ramon Llull.

I amb la poeta d’Ivars dono per conclòs aquest meu cànon sintetitzat de la poesia catalana. He omès uns quants poetes que són importants, o molt importants, per a mi; però ars longa… En una altra ocasió, si en tinc l’oportunitat, l’ampliaré parlant de les virtuts que aprecio en poetes com Carner, Alcover, Vinyoli, Joan Barceló

Cànons

LLENGUA MEVA MALATA de Narcís Comadira, Marea negra

Quantes vegades t’he escoltat

venir de lluny,

del fons de quina sang? De quines goles

obscures, veus de pastor, veus de mariner,

crits de soldat, gemecs

d’amor o de força

en còpules perdudes segles enrere?

Sobretot en la veu dels poetes t’he escoltat,

lluny lluny en la de Llull, aspra de mata escrita,

lluny lluny en la de March, esqueixat pel desfici,

ells són la mina oculta, l’origen.

I més a prop, en la de Verdaguer

que et convertia en grumoll de la terra.

ambició i desig,

i en la de Maragall, una mica escantonada,

però poèticament pura,

i en la veu de Carner, qui millor t’ha escoltat,

qui millor t’ha fet ressonar, duent-te

fins a les meves nits de dolor, dolor profund

perquè sento aquella deu com minva,

com s’assequen els còrrecs, ja tots d’incertitutd,

per dir-ho amb Ferrater,

que et va omplir d’intel·ligència.

Sí, esclar, sempre ens quedes, eixuta i malgirbada,

inflada de pedanteria, en la veu dels polítics

i dels que parlen en les tertúlies i en les tribunes

de papers i pantalles.

Jo t’he vetllat de nit molts dies teus terminals,
t’he servit
amb passió, amb dolor, amb plaer,
però amb el buit enorme insondable,
de saber-me tan lluny del doll poderós
que ens regava la terra, aigua viva, feraç.
Jo ara gairebé em sento com un cuc
obstinat que es pregunta sum dignus?

Però potser pel meu esforç i pel d’altres com jo
sobreviuràs,
llengua meva malalta, pàtria meva.
Després de tot encara ets viva
i encara sóc capaç de confegir per tu
un poema, potser una mica escanyolit, metafòric,
d’alocs de torrentada, d’ametller i de ginesta,
de fonoll perfumat i d’olivarda,
i encara un altre on jo faré que parlis
de sang i sofriment, de solitud, de crims,
de malgovern, de mentida i oblit…

Accepta-me’ls tots dos. Digne o no,
sóc aquí per ajudar a salvar-te.

 “CONFESSIÓ” de Narcís Comadira (L'art de la fuga, 2002)

Jo, escriptor,

em confesso al Verb totpoderós

i a vosaltres, fantasmes

de Llull i de March, de Verdaguer i Carner,

de Sagarra i de Pla, de Foix i Ferrater,

d'haver pecat greument

de pensament, paraula

i obra i omissió.

D'haver pecat usant lèxic impropi,

d'haver emprat

massa verbs barroers,

substantius esbravats de la substància,

adjectius virolats només pel goig

de l'espectacle

d'un foc viu d'encenalls,

d'haver-me repenjat massa en superlatius

i adverbis anodins. De fer servir sovint

preposicions canviades,

conjuncions desenfocades,

és a dir,

d'haver deixat vagarejar l'instint

per inexactes, ambigües regions sense forma.

D'haver venut la sagrada moral de la sintaxi

per un plat de llenties d'efecte i de modernitat.

D'haver sovintejat el “ja està bé”,

el “ja s'entén”, el “tant se val, no importa”...

Em confesso

de no haver corregit tant com calia,

de no haver escorcollat molts més diccionaris.

D'haver cedit al llenguatge balder,

al discurs sinuós,

només pel gust de les subordinades,

a les metàfores solament sorprenents,

a les imatges

dures sense motiu,

a l'orgull de l'obscur.

Tu, Verb totpoderós, tu, sola claredat,

tu que m'has fet llenguatge segons la teva imatge,

acull-me un dia al paradís dels escriptors,

on sobren les paraules,

on la felicitat

és la precisió del teu silenci.

 Coincidències entre l'enquesta i Comadira:

Ausiàs March (92 vots).

Carles Riba (48).

Gabriel Ferrater (45).

J. V. Foix (43).

Jacint Verdaguer (39).

Josep Carner (25). 

Salvador Espriu (17).

Joan Maragall (15).

Joan Salvat-Papasseit (12).

Joan Brossa (8).

J. Alcover (8).

Bartomeu Rosselló-Porcel (8).

Pere Gimferrer (7).

(Sagarra apareix a l'enquesta com a prosista)

 QUE ESCAMPI EL SEU PERFUM! (LA LLENGUA COM A JARDÍ DE DELÍCIES) Narcís Comadira

Les llengües van començar d’una manera rudimentària, tots ho sabem. Un balbuceig fònic merament comunicatiu. Però eren volàtils, eren errívoles. Es van haver de fixar. Primer amb la memòria. D’aquí els llargs poemes narratius que vagaven pels pobles i que per assegurar aquesta fixació i transmissibilitat van començar a enjardinar, diguem-ho així, un conjunt de mots i d’expressions. «L’aurora de dits rosats», «enmig de les ones vinoses», «li digué paraules alades», «el sol, el fill de l’Altura», etc., eren clixés sofisticats d’intel·lecció i de fixació. Però tot això era massa subjecte a la variació. Depenia massa dels fluxos vagues de l’oralitat. El veritable jardí de la llengua comença amb l’escriptura. La llengua escrita ha revelat allò que és la llengua. La consciència de la llengua la dóna l’escriptura. La llengua escrita és el veritable jardí. La llengua oral és selvàtica. La llengua oral és natural. La llengua escrita és cultural. Per entrar al meravellós jardí de la llengua només hi ha un vehicle: la lectura. Però cal aprendre a conduir aquest vehicle. I això es fa amb l’estudi de la gramàtica i amb els exercicis en les pistes dels diccionaris. Però no cal que aquest aprenentatge de conducció sigui previ. Cal atrevir-se aviat a entrar al jardí pròpiament dit: les obres d’art literari. I això, aquí, entès en un sentit amplíssim. Vull dir que sí, que la poesia és, sens dubte, la més esplèndida espècie botànica d’aquest jardí, que el teatre, la novel·la, la narrativa en general, les memòries, les autobiografies i les biografies, les correspondències, tot això constitueix la meravella del jardí de la llengua. Però també crec que formen part d’aquest jardí els textos d’història, els tractats de filosofia, les compilacions del dret, els llibres d’enginyeria, els de geologia, els d’ornitologia i de botànica... Els receptaris de cuina. Mentre siguin escrits amb una llengua clara i racional, mentre siguin precisos. I és clar, les grans traduccions: L’odissea, de Carles Riba, La divina comèdia, de Josep M. de Sagarra, per posar només dos exemples. A vegades es troba més plaer en la descripció del plomatge d’un ocell en un llibre de camp, posem per cas, que en un poema fluix i vague. Tot forma part del jardí de la llengua. Tot allò que n’és digne, és clar. Tot allò que està escrit en una llengua precisa i genuïna, eficaç per als seus objectius. Ensenyar la llengua és ensenyar tot això. I és clar, per desvetllar l’interès per tot això, per desvelar les belleses de la llengua, de les paraules exactes, d’una coma ben posada, d’un adjectiu que obre horitzons de comprensió, calen mestres que sàpiguen veure-ho i que tinguin aquell esperit fundacional de què parlava Péguy. Que escampi el seu perfum! Busquem-lo, aquest perfum. Busquem el perfum de clau i d’espècies medievals, de comí i de coriandre i mata i estepa, de sal i de iode al nostre escriptor fundador, Ramon Llull, lo foll Ramon, origen i font inexhaurible de la nostra llengua, divers i dispers, enamorat i entusiasta, Amic i Amat, Amic de l’Amat i Amat de l’Amic, que va saber escriure com l’Amic, que va saber escriure les paraules de l’Amat, els impulsos de l’Amic, les solituds de l’Amat. Ell és tota una literatura, ell sol és un jardí d’olors. Busquem-lo aquest perfum en l’obra obsessiva d’Ausiàs March, en el seu desig i en els seus remordiments, busquem l’olor que fa de bosc i mata baixa, de garriga, de farigola i donzell amarg. De suor de cavalls, olor de lladrucs de gossos, de plomatge de falcons. Olor del cuir de les selles. De la roba interior perfumada amb oli de gessamí de les seves amants, de l’oli que crema als llantions de la nit, de cera i d’esperma sec. De lliris i de cards. De vent tramuntanal i de vent grec. De neguit, de basarda, de generositat i de penediment. Busquem-lo, aquest perfum, en els versos perfectes de Verdaguer, en la propietat dels seus mots, en la seva ambició d’escriptor. Busquem l’olor de satalia i d’assutzena de la neu dels grans horitzons pirinencs. L’olor de la carrossa de Flordeneu i la dels jardins de Salomó, als afores de Jerusalem. Busquem el perfum espiritual en l’esplendor de la seva misèria, en la seva absoluta desolació. Busquem l’olor de la pols on com un cuc es rabeja. L’olor del vellut tatxonat de pedreria de la volta del cel. L’olor de la tinta d’estels amb què vol escriure els versos. Ell, el nostre segon origen, la font renovellada. D’ell brolla tot el que ara som. Busquem-lo aquest perfum en el regal impagable de Carner, en la plenitud de la seva forma exacta, en la seva maternal condícia de pomes i de mel. Carner fa olor de sopeta humil de menta, de fulles de figuera i de préssecs mollassos i de raïm moscat. Busquem el perfum de la seva pietat insubornable, pietat subtil amagada en una fulla que encara no cau, en la fugacitat de la florida de les pomeres i les acàcies. Busquem la seva olor de terra llaurada, la de la plana ben escrita de versos paral·lels, la seva olor de bressol, d’escadús de fum de pipa, d’orenga, de pi i de ginesta. La seva olor de pluja que gorgola pels cent becs de les catedrals de França. Però també l’olor d’inquietud de boires desiguals, de desert, de desig. De nit sense termes ni afegidura. Però olor de lleialtat, més enllà del dia envilit. Olor que ens arriba d’aquelles seves galeries del record profund... Busquem-lo aquest perfum en els versos sagaços de Sagarra, versos que escampen olor d’espígol tendre, de molsa i d’arboç, de marialluïsa. Resseguim-hi l’olor ausiasmarquiana en El mal caçador o en El comte Arnau (Joan Maragall). Busquem-hi l’olor de les vinyes, verdes vora el mar, i la fortor aspra del mariner Luard. Deixem-nos perfumar per les pólvores lluminoses de la pirotècnia de la seva llengua suggestiva. Que ens porti a la Polinèsia per sentir-hi aquell perfum oliós de pell de mulata. Aquella olor de quitrà i de rom. I ja tornats a casa, aquella olor d’all i salobre, aquella olor de gardènia, de cigarretes rosses i de cigars havans, de Picon i cocaïna. Busquem la bona olor de la llengua de Foix, olor d’obrador de pastisseria, de crema cremada, de pinyonats i de crespells. Olor de polsim de galions i de blats madurs, olor de fontanes de murta i de benzina i de llapis de llavis. De poniol i de bruc. Olor dels poetes medievals revisitats, olor d’avantguarda i de revistes velles. Olor de plom fos i de tinta d’impremta. Foix, orfebre de la llengua, constructor d’artilugis inoblidables, subtils i entranyables, plens d’imatges esclatants i de púdiques veladures. Acostem-nos al mas de Llofriu. Allà ens espera Josep Pla. La seva prosa exacta, la seva visió exacta. Allà, amb el Montgrí de color d’espígol al fons, tastarem, sense adonar-nos-en, el vi terral de la llengua més genuïna. Tot ens semblarà tan natural! Allà aprendrem a mirar amb tendresa el paisatge del país i a no excedir-nos en sentimentalismes. Allà aprendrem que un escriptor no surt del nores. Allà descobrirem que al fons de la prosa més catalana hi ha presències ocultes de grans escriptors forasters que ajuden a configurar-la. Allà se’ns dirà que, en literatura, es pot fer tot, a condició de manejar una gramàtica d’acer. Acostem-nos sense por a Joan Vinyoli, al seu pacient creixement, a la seva desolació ponentina. Encara que hi cridin les fulles en els arbres i que un vol de grius esquinci el capaltard i la muntanya. Ell ens acollirà, hospitalari, ens farà veure el riu encès que es precipita al mar, el seu domini màgic, el seu regne sublunar. Tant més veurà clarors el pensament com més gosi mirar en l’obscuritat. Sovintegem Vinyoli: el premi és la saviesa. Fem-nos amics de Gabriel Ferrater, de la seva intel·ligència, de la seva insubornable voluntat de fer una literatura universal. A Ferrater hi perdrem els tics de país. Aprendrem a gosar poder escapar-nos de les mediocritats congènites a la nostra literatura. Aprendrem que una bona literatura es fonamenta en una llengua estudiada, sabuda, enriquida amb hores de reflexió i de cacera subtil de diccionari en diccionari, de gramàtica en gramàtica, aprendrem a beure els destil·lats més purs de la quotidianitat, ens farem forts amb els seus desficis morals. Ens farem savis amb la seva ironia i la seva tendresa. Amb ell sabrem que hi haurà algú amb nosaltres, al fons del pou de la por, que ens farà companyia. Aquests són uns exemples. Però jo crec que aquests són els grans exemples per aprendre-hi llengua, per aprendre-hi a escriure. I aquí m’agradaria dir que no hem de tenir por d’enfrontar d’entrada els nostres nens i nenes, els nostres nois i noies, amb els escriptors més grans. No posem mai com a exemple un vers dolent o mediocre, un fragment de prosa irrellevant o banal. És un menyspreu per la llengua que ensenyem i per les capacitats dels alumnes. És un acte de desconfiança fonamental. I és un flac favor que els fem de cara al futur, al seu futur personal i al nostre futur com a país i com a cultura.

Hi ha un poema de Carner que em servirà per fer les meves darreres consideracions. «Si cal que encara et vegi», publicat primer a Llunyania (1952) i, després, a la secció «Absència», de Poesia (1957).

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,

 que sigui un dia de tardor i a seny d’estels,

i el llaurador fet ombra hagi deixat enrere

 la plana ben escrita de versos paral·lels.

 I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura

 desgrani la tonada que el meu bressol oí,

 abans que, sense termes i sense afegidura,

 no em negui les parpelles la nit d’on vaig eixir.

 Es tracta d’un poema publicat per Carner quan ja tenia seixanta-vuit anys, és a dir, és un poema del Carner gran, quan viu a l’exili de Brussel·les i s’enyora de Catalunya i els defensors rancis de la pàtria no el deixen tornar, perquè, a l’exili, Carner és un símbol. I per segons quina mena de gent els símbols són primer que les persones. El poema comença amb un «Si cal que encara et vegi... », i no amb un «M’agradaria veure’t... », que seria molt més obvi. Carner es refrena el desig i ho deixa gairebé a les mans de l’atzar, i el que és bonic és que aquest atzar el posi en la necessitat. «Si cal...» Però no vull pas fer una lectura d’aquest poema, sinó servir-me’n. Carner parla de Catalunya com a «lloc meu i fe primera». El país físic i el país moral, la pàtria. I vivint en l’etapa tardoral de la seva vida, voldria que el retorn fos «en un dia de tardor i a seny d’estels», és a dir, en un vespre ja completament estelat d’un dia de tardor, i llavors fa aquest salt preciós en què parla del «llaurador fet ombra», és a dir, de fet, d’ell mateix, que camina ja cap a les ombres. I havent deixat el llaurador la terra ben llaurada per a una nova futura naixó, ell, el poeta, també ha deixat la plana ben escrita de versos paral·lels. Aquesta imatge preciosa, de ressonàncies clàssiques, identifica el poeta amb el pagès. «Si cal que encara et vegi», que jo sigui reconegut com el poeta que sóc. Però ara Carner veu ja el seu final, i en aquest agombol del vespre, en el lloc seu i en la seva fe primera, el que desitja és sentir altra vegada la seva llengua, desgranada per una veu molt pura. Si a Maragall la veu d’una noia pura podia salvar el comte Arnau, Carner només la vol, aquesta veu, perquè «desgrani la tonada». És curiós aquest singular, perquè segur que la senyora Puig-oriol en cantava moltes, de tonades, prop del bressol. Per què aquest singular? Jo crec que, en el fons, Carner es refereix a la llengua. Apresa des del bressol, en el lloc seu, constitueix la veritable fe primera. Aquest sentir desgranar la tonada, vol dir veure aquell lloc on aquesta tonada és parlada habitualment i és capaç de créixer en els versos paral·lels de la plana ben escrita. I qui diu plana, diu país. I tot això, tot aquest desig, abans que la nit il·limitada, sense termes i sense afegidura, no se l’endugui per sempre. La nit de l’ésser, d’on venim i on anem. Poema meravellós, perfecte de forma i de contingut, si és que podem separar aquestes dues coses, perfectament travats, carregats de sentit i d’emoció. La llengua, lligada a un lloc i a una fe primera, comuna, d’uns parlants, és la constitutiva del sentit de pàtria

Que escampi el seu perfum

Gabriel Ferrater

JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir

l'olor de maig que brunz a fora, i és petita

la làmpara amb què en tinc prou per fer llum

a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,

que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos

que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots

que he llegit pensant en ella, i ella va llegir

per mi, i són del tot nous, ara

que els llegeixo per tu, pensant en tu.

Mots que ens han parlat a tots tres, i fan

que ens assemblem. Mots que romanen,

mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,

oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.