LA VACA CEGA
Joan Maragall (1860 - 1911)
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua
VACA SUÏSSA
Joan Oliver [Pere Quart] (1899-1986)
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com en Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Salvador Espriu (1913 - 1985)
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació,
els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
Al sempre admirat Salvador Espriu,
si cal, amb disculpes.
Joan Oliver [Pere Quart] (1899-1986)
Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova,
els companys dirien
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer",
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per a restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
Sonet 7è de Sol i de dol
J.V. Foix
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
Like a foixing stone
Carles Torner
¡És tan flipant punxar alguns discs de l’Elvis,
vells rock’n rolls, i anar de discoteques
a lligar amb ball i clenxa babies queques
que amb posat fi –“tens foc?”- remenen pelvis!
Em mola un gram o més bellugar els ossos
A ritmes durs d’aicidicis de moda.
Vaig de penjat bevent l’amfeta amb soda
i volo alt –tinc bon afgà a terrrossos.
El reggae em va i duc pentinat punk.
Ben enxapat puc ser un ròcker preclar.
Vestit d’hindú semblo el Ravi Shankar.
És un sidral New wave o mod o funk ...
Passant de tot, no vaig de passarell:
M’enrotlla el nou i m’al·lucina el velll.
Rector de Vallfogona
Vicenç Garcia
que es pentinava en un terrat
ab una pinta de marfil
Ab una pinta de marfil
polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;
entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;
entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA
DARRERA UNA REIXA
EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA
Amor, senyor de l’àmplia
monarquia
que publica el clavell i
el foc proclama
en l’ardor de la galta i
en la flama
de l’exaltació que
l’aire cria
els cabells de finíssima
atzabeja
en el combat de vori que
pentina
perú de lliris i de
llunes mina,
ornament de les neus,
dels ors enveja,
treu de la reixa, i que
la saborosa
feina del bes, batalla
graciosa
del córrer d’unes cames
despullades,
deixi les verdes herbes
alterades.
Oh desmai en les tiges
onejants
de marbres, ceres, roses
bategants!
ESPATLLA
Rosselló-Pòrcel
Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
explorava la neu del flanc.
Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,
i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.
Josep Palau i Fabre
Conflicte entre negre i el blanc
i el mirall boig que els accentua.
Sota la crinera crua
s’encenia la neu del flanc.
¿Quina és la seda, quin l'atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l'escenari incandescent,
l’èxtasi eteri de l’esquena
era exili de la mirada;
i la paraula profanada
deia, barroerament,
una veritat obscena.
Gerard Vergés
NOIA PENTINANT-SE A LA PLATJA
A Marino, a Girolamo Fontanella, al nostre Vicenç Garcia, a Lope, a
tots els recreadors d’aquell gloriós mite d’una noia que es pentinava els
auris cabells
Miro la serp benigna de la trena
i el gest airós que fas quan et pentines;
miro el maig adorable de les sines,
miro el teu cos esvelt damunt l’arena.
Escuma i sol i nacre i llum serena,
t’evoco sota un cel ple de gavines.
Agraïda és la mar, algues, petxines
et duen les onades com a ofrena.
Meravellat, contemplo perles fines
-dic gotes d’aigua- per la pell morena,
i penso en les fondàries marines.
Penso en el ventre dolç, la dolça esquena,
penso en el cap que dolçament inclines.
Penso si dir-te dona o bé sirena.
PETRARCA (1304.1374)
Solo e pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi e lenti
(...)
J.V. Foix (1884-1987)
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
Climent Forner (1927)
Sol, i de dol, debades alço el vol
envers el sol del teu esguard, i en ple
desert de fe, transit de desconsol
faig el mussol que mira i no veu re.
No et podré haver si sento l’oratjol,
des del bressol, del teu màgic alè
i em dóna pler de viure en el teu pol,
vern gira-sol que mudes a mercè?
Tu deus saber què és el que el cor vol,
car vol i dol sense saber mai què,
entre aliè, versàtil i betzol.
Sé que m’absol el teu amor serè
i a coll-i-be em duus, tot agombol,
pel corriol del meu obscur deler.
Ramon Pinyol (1950)
Sol i mussol i amb profunda clivella
llevo punyal de ma terra ferrera.
De cant august i plorera ranera
no moriré, ni me’n faré l’estella.
Ans jo viuré amb l'alegria vella,
gosat i ardit i cara renouera,
revolt, plantat, desesperada espera,
arrels endins amb dolls de cantarella.
Retorno en mi cansat de fe bladera.
Despullo el nom de l'home que s'esvera
d’ésser ací, ençà de la carena.
Res de lliçons per al llom llis de l'ase.
Som estrangers, cap dret no ens val la casa,
d’ésser ací, ençà de la carena.
La ginesta
Joan Maragall
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
quan ve el temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura;
l'estisora va enrenou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu,
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.
(Anònim)
L'Esquerra Republicana
l'Esquerra amb tant de Carod
és la meva enamorada
quan ve el temps de la tardor.
Per fer una bona pactada
n'he parlat amb en Benach
i a la primera trobada
ha quedat tot negociat.
Feia un vent que s'emportava
en Pujol de president:
l'Esquerra es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al Mas...
M'he girat al Mas de cara
que brillava com cristall;
he aixecat la rosa enlaire
i he arrencat a córrer avall.
I l'oda ja està acabada:
president, en Maragall!
J.R.J. CONTEMPLA EL CREPÚSCULO
"Señor, el crepúsculo", anunciaba
Puntual a la tarde la doncella
Entrando en el salón de Mr. Ruskin,
Algún tiempo después de consumido
El té. Y entonces Mr. Ruskin
Iba al jardín.
A J.R.J.
La doncella no anunciaba el crepúsculo
Ni poseía jardín donde observarlo.
Mas iba a los cristales
De su balcón y, corrido el visillo,
Desde allí contemplaba.
El crepúsculo nórdico, lento, exige
A su contemplador una atención asidua,
Velando nuestro fuego originario
(Para Heráclito la sustancia primera),
En un proceso, con celajes y visos
Delicados, cambiantes.
Al fin el ave fabulosa
Partía al hemisferio
Sombroso ahora, tras de sí dejando
De su retorno una costumbre.
Y la noche ancestral le sucedía
No contemplada ya por J.R.J.
Luis CERNUDA
Joan Maragall baixa a prendre el te
Narcís Comadira
Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja.
Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta.
Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta.
Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades.
Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges.
Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.
“GRAN
TEATRE DEL LICEU” de Narcís Comadira (Les ciutats, 1976)
(Un
jove retorna a la llotja familiar. A la llotja
del
costat, dues noietes que el cobegen es distrauran
parlant
de foteses mentre el teatre, més o menys,
es
prepara per escoltar el segon acte.)
Més
enllà de l'espasme dels coures,
prenent
força a la freda ceràmica,
d'uns
moments de plaer solitari
dissimula
la lleu taquicàrdia.
Aviat
el fregar de les cordes
mou
la gent cap al lloc, ell s'atansa
somrient
al redós on l'esperen
pensaments
de futur i mirades.
Mentre
tot es fa fosc i s'exalten
els
fidels a les zones més altes,
amb
les cames creuades reposa,
disposat
a oblidar i a oblidar-se.
Com
la música dolça s'emporta
els
projectes precisos d'uns pares!
La
tenebra suau de la llotja
se'ls
enduu cap a nits enterrades.
Al
vellut empolsat, sensa força,
les
mans blanques cansades destaquen.
És
inútil quedar-se a mirar-los:
no
cap bomba mourà els personatges.
Narcís
Comadira (Les
ciutats, 1976)
EPIGRAMA
Narcís Comadira (Usdefruit, 1995)
Contra Joan Ferraté que li va criticar un poema
Ara sóc un llimac i em passejo
per la teva terrassa. Com que fa un dia humit,
t'estàs dins i t'observo darrere els vidres.
Et prens un nescafè i llegeixes.
De ras de terra estant, com et veig,
ets un gegant adust, d'ulls de fera i de gestos
desmanyotats, maldestres.
Jo em moc pausadament
per camins que em desbrosso
i el meu pas consirós
deixa un rastre de bava.
De cop, tu el veus i em veus.
Sents un fàstic profund que se't posa
als llavis despectius de menyspreu.
T'aixeques, surts i, amb un cop de peu ràpid,
vols esclafar-me (és un gest visceral
d'orgull impenitent: al teu món
solitari on ets déu -el déu del prejudici-,
no hi vols cap animal autònom
que voli o s'arrossegui. Només vols
males còpies de tu, mimètics,
perpetus adolescents de goma).
El teu gest rabiüt no ha previst,
però, que el terra és moll i rellisca.
Posem que caus d'esquena, que petes de clatell
-un mal cop- i t'hi quedes.
Ara ja tant orgull és només
matèria congriant el no-res:
cucs i podrimener.
A la teva memòria,
amb bava transparent
que algú veurà de plata,
i no pas sense amor,
el llimaquet que em vols
li fa aquest epigrama.
Algú vol intentar fer-ne un de semblant?
LA FAGEDA D'EN JORDÀ Joan Maragall
Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
JO de Narcís Comadira
Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.
Mozart més que cap altre m’entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.
I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,
que no vull fer carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l’A a la Z
en llengua fosca i en país petit!
March
Si com lo taur se'n va fuit pel desert
Quan és sobrat per son semblant qui el força
Ne torna mai fins ha cobrada força
Per destruir aquell qui l'ha desert
Tot enaixí em convé llunyar de vós
Car vostre gest mon esforç ha confús
No tornaré fins del tot haja fus
La gran paor qui em tol ser delitós
SI COM LO CLAU amb el brau més expert,
que fica el piu endins del cony amb força
I no el treu mai, ni l’ ejacular força,
fins acomplir l orgasme més perfet,
tot enaïxí em convé follar amb vós
car vostre pern m’enardeix el parrús:
no pararé fins buidar vos del fus
tot la llet que em dareu generós.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada