2018.05.03. Adéu Espanya!

Poesia popular d’autor desconegut?

La sardana és la dansa més bella



de totes les danses que es fan i desfan



(...)












Al damunt dels nostres cants



aixequem una senyera



que els farà més triomfants



(...)












Cap a la part del Pirineu,



vora els serrats i a ran del mar,



s’obre una plana riallera:



és l’Empordà



(...)

A dalt de la muntanya hi ha un pastor;



a dintre de la mar hi ha una sirena:



(...)












Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira



amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,



què més ens podeu dâ en una altra vida?



(...)












Saps on és la fageda d’en Jordà?



Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,



(...)

"La naturalesa és Déu Pare, l'Art Déu fill, l'Amor Déu Esperit Sant, que són un sol Déu: La Bellesa."

Com un test a la finestra,
poses aquest llibre al ras
perquè es vegi omplint d'aromes
i de colors i de cants.

Se t'hi desclouen poncelles
una o altra cada dia.
Avui se desclou aquesta:
una més... ja fa alegria.

Joan Maragall baixa a prendre el te

Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja.
Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta.
Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta.
Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades.
Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges.
Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.


Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133

ON ÉS, AQUESTA ESCULTURA D'UN DIMONI DONANT UNA BOMBA?

UNA BOMBA ORSINI

Joan Maragall i Gorina  (1860-1911)

Paternal

Tornant del Liceu en la nit del
7 de novembre de 1893

Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, — la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, — la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, — se mira en ella,
i riu bàrbarament.

Escena de la bomba al Liceu, a MARIONA REBULL, novel·la d'Ignacio Agustí

El DESASTRE DE CUBA

Els tres Cants de Guerra :1896-1899 

ELS ADÉUS (1896)

Que senyals d’adéu han fet
mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades!

Quants adéus des d’aquell adéu primer,
quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l´endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller.
que li deia amb lament:

"No vagis pas cap a Ponent!" 

Mes ell, la cara adusta i ja fatal,
girada envers la posta,
marxà no fent cabal
de les mans que es movien en l´aire
en va, sense resposta. 

ODA A ESPANYA (1898)

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua — pocs t'han parlat;
en l'altra massa.

T'han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang.
vida pels d'ara — i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d'honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l'atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't — de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills.?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya! 

CANT DEL RETORN (1899).

Tornem de batalles, — venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra. 

Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Pel mar se us avança — la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Venim tots de cara — al vent de la costa.
encara que ens mati per fred i per fort.
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

De tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,— de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes — que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.

Si encara és ben viu el record d’altres gestes,
si encara les serres que ens han d’enfortir
s’aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu! 

Una interpretació:

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)fou una persona receptiva als principals esdeveniments que passaren a Barcelona durant la Restauració a través de la seva prosa i poesia.
Els tres poemes, "Els adéus", "Oda a Espanya" i " Cant del Retorn" formen part del conjunt " Els tres cants de Guerra" i tradueixen les contradiccions que vivien molts catalans i catalanes a finals del segle XIX: l’intervencionisme en els afers d´Espanya o la separació d’un Estat espanyol massa decadent, la impotència dels soldats que marxaven cap a Cuba i la seva família i la tristesa del retorn com a vençut a un país desgastat.

Una altra:

¿I l'"Oda a Espanya"? Fa anys, des que vaig publicar la meva edició de Visions & cants a Hermes (2003), que defenso que no podem llegir l'"adéu, Espanya" com una proclama independentista. Hem de ser honestos amb el context. El poema és una carta o monòleg teatral adreçat a Espanya per part del poeta, que se'n proclama fill: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill..." Com tota carta, hi ha una fórmula d'encapçalament ("Escolta, Espanya") i una fórmula de comiat ("adéu, Espanya"). Jakobson en deia "funció fàtica del llenguatge". És a dir: amb l'"adéu, Espanya" Maragall fa retòrica, no pas política.

I és que l'aportació real de Maragall al debat Catalunya-Espanya no és l'independentisme, sinó el federalisme iberista. I l'iberisme maragallià inclou (no ho oblidem) les terres lusitanes: Portugal. Maragall, sobretot a partir de 1905 (ho ha estudiat Víctor Martínez-Gil amb detall), quan pensa en Espanya no pot deixar de pensar també en Portugal. La seva visió és peninsular. És a dir: iberista. És a dir: federal.

Ignasi Moreta

La independència de Catalunya *       Joan Maragall
Publicat originàriament en El sentiment de pàtria (1932), volum XIII de les Obres Completes de Joan Maragall

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta. (...)
Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avençada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa. 

La ginesta

La ginesta altra vegada!

La ginesta amb tanta olor!

És la meva enamorada

quan ve el temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m’ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura;

l'estisora va enrenou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu,

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan l'he tinguda lligada

m'he girat de cara al mar...

M'he girat al mar, de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall.