2018.10. 25. El pitjor crim. El Club dels Poetes

MEDEA d'Eurípides (tragèdia grega, 431 a. C.)

Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills,  fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Medea ha de sortir del país immediatament per ordre de Creont, però li suplica al rei que la deixi estar-s'hi un dia més i ell li ho concedeix. Fingint gratitud, envia els seus fills amb regals per a Creüsa, un vestit i una corona d'or. La princesa mor enverinada en posar-se els presents i també mor Creont, en abraçar el cos inert de la seva filla. Medea, per acabar de consumar la seva venjança, mata els seus fills. La tragèdia finalitza quan Medea, preparada per fugir a Atenes en un carro protegit pel Sol, li mostra els cadàvers dels nens a Jàson, que queda horroritzat per l'infanticidi.

Vídeo: Medea-la-tragèdia-

Publicitat: Teatre Lliure/ Medea

ROMANCE DE LA INFANTICIDA

Más arribita de Burgos hay una pequeña aldea
donde vive un comerciante, que vende paños y sedas.
Tiene una mujer bonita, -valía más que fuera fea-
tiene un hijo de cinco años, la cosa más parlotera.
Todo lo que pasa en casa, a su padre se lo cuenta;
su padre, por más quererlo, en las rodillas le sienta.
- Ven aquí tú, hijo querido, ven aquí, mi dulce prenda,
quiero que todo me digas; en esta casa, ¿quién entra?
- Padre de mi corazón, el alférez de esta aldea
que llega todos los días y con mi madre conversa
con mi madre come y bebe, con mi madre pone mesa,
con mi madre va a la cama, como si usted mismo fuera.
A mí me dan un ochavo pa jugar a la rayuela,
y yo, como picarzuelo, me escondo tras de la puerta.
Mi madre estaba mirando, y me dijo que me fuera:
- Deja que venga tu padre, que te va a arrancar la lengua.
Mal le ha sentado al señor el que aquello se supiera,
después ha salido a un viaje de siete leguas y media.
Un día estando jugando con los niños de la escuela,
ha ido a buscarle su madre, a peinar su cabellera.
Ha cuarteado su cuerpo, le ha tirado en una artesa,
y el peinado que le ha hecho, fue cortarle la cabeza.
La coloca entre dos platos y el alférez se la entrega:
- Señora, se les castiga, pero no de esa manera;
haberle dado cuatro azotes y haberle echado a la escuela.
Tras de tiempos llegan tiempos y el marido ya regresa.
Ella ha salido a buscarle, y le ha encontrado en la puerta.
- Entra, maridito, entra, que te tengo una gran cena,
los sesitos de un cabrito, las agallas y la lengua.
- ¿Qué me importa a mí de eso? ¿Qué me importa de la cena?
Te pregunto por mi hijo que no ha salido a la puerta.
- Entra, maridito, entra, por tu hijo nada temas,
que le dí pan esta tarde y se fué pa ca su abuela;
como cosa de chiquillos, está jugando con ella.
Se pusieron a cenar, y oye una voz que le suena.

- Padre de mi corazón, no coma usted de esa cena,
que salió de sus entrañas y no es justo que a ellas vuelva.
Se ha levantado el señor, la busca de su hijo empieza,
le ha encontrado cuarteado, partidito en una artesa.
La ha agarrado de los pelos, barre la casa con ella,
y después de golpearla, a la autoridad la entrega.
Unos dicen que matarla; otros, lo mismo con ella,
otros dicen que arrastrarla, de la cola de una yegua.

Romance de la infanticida. Joaquín Diaz

Cançó popular La filla del marxant

El-hijo-Guy-de-Maupassant

(1850-1893)
Un conte "realista"

Caterina Albert va irrompre de manera fulgurant (i escandalosa) en la literatura. El 1898 va presentar –sense pseudònim– als Jocs Florals d’Olot l’agosarada obra de teatre La infanticida, un monòleg en vers que descriu en primera persona la seducció, l’embaràs, la por al pare i a la societat, i l’esborronador infanticidi d’una molinera (arran de la polseguera que es va aixecar, va decidir no usar mai més el seu nom i presentar-se amb el pseudònim masculí Víctor Català). L’argument de La infanticida no hauria d’estranyar gaire si es té en compte que Caterina Albert era una defensora a ultrança de la independència de l’artista

Un fet que inspirà Caterina Albert?:

La infanticida de Pontós (1838)

Per PEP VILA*

LITERATURA AIEE, Figueres, 38(2005), pàg. 305-312

* Investigador privat.

Alguns lectors d’aquest paper potser han llegit o han vist representar en algun escenari La infanticida, el drama major de Caterina Albert Paradís, Víctor Català, que l’escriptora escalenca va gosar presentar al IX Certamen Literari d’Olot, en el marc de la festa major de 1898.

El jurat, en una votació polèmica, abans de fer-se públic el veredicte, va decidir premiar el monòleg, encara que no estava gaire convençut de portar l’obra als escenaris, potser per la cruesa d’un guió que vehiculava tendències poc ortodoxes. De fet aquesta peça breu no es va representar fins a l’any 1967 al Palau de la Música de Barcelona, gairebé setanta anys després de ser escrita i premiada, anomalia aquesta que ens obliga a repensar moltes coses del funcionament de la nostra cultura. El membres del jurat del Certamen no van aconseguir que la idea general del monòleg fos modificada. Per altra banda, la premsa olotina del moment no es va fer ressò de la Memòria del Secretari que sempre s’havia fet pública en la diada de la proclamació dels premis. Amb excuses que l’obra era massa llarga, la peça no es va llegir en públic, tampoc no es va escenificar, al·legant que el monòleg guanyador era massa curt. Arreu sorgien entrebancs. De fet van premiar una obra que fou massa prejutjada pel seu contingut moral. Sabem que Caterina Albert s’havia de presentar a Olot abans de la festa per tractar amb el jurat d’uns quants temes, entre els quals hi havia el de llimar algunes arestes de l’obra. Amb tot aquest rebombori, l’autora no va anar ni a recollir el premi. Els membres del jurat, format per regionalistes moderats i integristes catòlics, aquests darrers aixoplugats a la publicació El Deber, s’estranyaren que una dona de bona família, soltera, s’atrevís a tocar una temàtica tan escabrosa, basada en un infanticidi comès per una dona, en el qual el fatalisme no estalviava ni sang ni fetge. D’on havia tret Caterina Albert una història com aquella, que en paraules de J. Berga i Boada, secretari del Certamen, era “d’un realisme que posa els cabells de punta que esgarrifa i fa tremolar només de pensar que s’ha de posar en escena”? En una conversa mantinguda entre Tomàs Garcés i Víctor Català, publicada a la Revista de Catalunya (1926), l’escriptora es justificava dient que encara que el monòleg fos atrevit, l’obra de

l’artista no podia tenir límits i que les normes morals no podien frenar-la. En resum demanava autonomia per a l’obra d’art. Res no va dir, però, d’on va pouar la història o bé si se la va inventar. El que és ben cert és que, en clau realista, denunciava la situació moral i social de tota una comunitat. En una carta de 23 de maig de 1905 publicada a les Obres Completes de Joan Maragall, aquest comenta a Caterina Albert:

”En tota l’obra ja hi serpeja, ja, aquell tirat de vostè a l’ombrosa fatalitat de la baixesa humana...”. En una altra de 26 de juny de 1907 s’expressa també en aquests termes: “Ja ho sé que per tot el llibre hi campa aquella obscura violència de tota la seva obra; però cada dia em vaig convencent de que això és constitucional de la seva personalitat, de que això és potser la seva força major”.

Des d’aquesta feta olotina Caterina Albert escrigué la seva obra rere un pseudònim masculí. No és aquí el lloc per glossar i repetir tot el que s’ha dit sobre la protagonista del monòleg, la Nela, una dona jove, sense mare, que viu un amor clandestí i queda embarassada. El rebuig i la marginació a la qual és sotmesa pel seu entorn més immediat, el masclisme de l’època, el context patriarcal en el qual es movia, la menen a un carreró sense sortida. Darrere la falç de Nela i la mola, hi trobem un pare absent i una societat acusadora que pressiona fins al desenllaç.

Sobre aquesta obra qualificada de ruralista modernista hi ha diversos estudis, enfocats des d’òptiques diverses, editats en diverses publicacions de les quals aquí no en podem fer la relació. Ens referim, entre d’altres, a les aportacions que hi han fet A. Almazán, Helena Alvarado, Margarida Casacuberta, Jordi Castellanos, Irene Muñoz, etc., que expliquen la importància i la significació de La infanticida en el context de la seva obra,

motiu pel qual no m’entretinc a cantar les excel·lències de la seva força dramàtica, el simbolisme del seu verb brillant. La majoria d’aquests estudiosos es posen d’acord a afirmar que la mola assassina la feia girar la societat, com encara passa amb la violència de gènere que arreu es dispara. 

Contemplo la possibilitat, encara que només sigui una hipòtesi de treball, que Caterina Albert, encara que després variés i desfigurés el guió de La infanticida per als seus interessos creatius, conegués per tradició oral o bé a través de la lectura del Boletín Oficial de la Provincia (BOP) de 1838, una publicació oficial que es distribuïa a tots els ajuntaments i centres oficials de la província, un succés espantós ocorregut mig segle abans a pocs quilòmetres de l’Escala. Una altra vegada el realisme i la realitat superen la ficció. Sóc conscient, però, que no puc aportat cap més dada complementària de la que neix de la lectura de la nota del Jutjat de Figueres publicada en aquest butlletí.

Amb aquest paral·lelisme entre dos fets, un de real i l’altre de ficció, dels quals en són protagonistes dues dones de l’Alt Empordà, de dos pobles de pagès, en un període de temps prou curt, volia també remarcar el paper de la dona i el seu món en una societat masclista, les dues atrapades pel sistema. El guió de la infanticida imaginat per Víctor Català, de base narrativa poderosa, que va de l’embaràs al crim, se’ns fa ara present, seixanta anys abans, per una nota de premsa, en un cas concret a l’Alt Empordà. Tant Nela, criatura de ficció de La infanticida, com Inès Costa, l’altra dona protagonista del drama, de la qual ara parlarem, comparteixen i viuen soles una tragèdia. Nela i Inès

Costa, davant del plor dels nens, cometen un delicte, executen els infants. En el terreny de la ficció, en el qual Caterina Albert n’accentua el perfil social, com en aquest, extret de la realitat, les dues dones malviuen davant del poder humiliant d’aquella societat que les feia menar una vida estreta i turmentada, on tothom fiscalitzava tothom. Sabem també de Neleta, personatge de Cañas y barro, novel·la del valencià Blasco Ibáñez, que ofega un nen per evitar el seu plor. Fou el drama rural de Pontós l’antecedent de base real de La infanticida? En l’obra d’aquesta escriptora escalenca hi ha més d’una narració en la qual la mort i la marginalitat donen fe de la visió particular que tenia Víctor Català de la infelicitat a pagès, la visió fatalista de la vida humana.

LA INFANTICIDA DE PONTÓS

Fa pocs mesos, en llegir unes pàgines del BOP (núm. 72 de 16-6-1838), en aquella època una publicació que era com una mena de calaix de sastre en la qual tenien cabuda disposicions oficials, requisitòries judicials, edictes, discursos polítics, lectures instructives, receptes, notes de viatge, anuncis de publicacions, etc., vaig trobar-me amb una notícia publicada pel Jutjat de Figueres que explicava amb pèls i senyals un infanticidi comès en 1838 per una vídua, a Pontós, un poble situat a pocs quilòmetres de l’Escala, seixanta anys abans que Víctor Català escrigués el seu magnífic monòleg. La nota, publicada amb finalitat moralista, transmetia el missatge que cap fet, per

horrible que fos, escapava de les mans de la justícia. La lectura de successos i d’afers sentimentals era un fet molt normal en la societat d’aquell temps. A manca d’una premsa encara institucionalitzada,  la literatura de canya i de cordill, embellida amb alguna xilografia o diversos elements decoratius, s’encarregava de divulgar aquestes i altres notícies polítiques, socials, successos que interessaven el gran públic. El plec també divulgava literatura tradicional, culta. També és freqüent de trobar, als segles

XVIII I XIX, plecs que reprodueixen fragments de novel·les històriques i sentimentals, sàtires contra diversos estaments de la societat. La majoria, però, d’aquestes relacions eren escrites per escriptors afeccionats que es limitaven a versificar amb prou mala traça fets que passaven allà on vivien, lligats a la vida quotidiana del terrer. Aquests plecs venuts a fires i mercats, a les impremtes i llibreries d’arreu de Catalunya, eren llegits per la família i cercles d’amics. A Barcelona hi havia un mercat molt actiu de plecs, molts dels quals s’exportaven arreu d’Espanya. Estic ara pensant en la Impremta

Estivill de Barcelona, que a partir de l’any 1920 creix molt ràpidament. L’any 1850 Ignasi Estivill publicava una relació en vers, escrita per Casimiro Franco, veí de Castelló d’Empúries, especializat a versificar aquests tipus de tragèdies i crims sanguinaris. Es tracta d’El martirio de Rosa Sucarrat, natural de Garriguella. Relación verdadera del horroroso asesinato cometido en su persona el día 10 de agosto del año 1849 dentro del Santuario de Nuestra Señora del Camp, término de dicha población, situada

en el alto Ampurdán perteneciente al obispado de Gerona en el principado de Cataluña; y ejecución de la sentencia (garrote vil) en la persona de José Salbatella (a) Butarós, natural de Vilamaniscle, de 36 años de edad, uno de los perpetradores de dicho asesinato, reo convicto y confeso; acto efectuado en la villa de Figueras el día 31 de mayo de 1850. (4 folis, a una, dues i tres columnes. Exemplar del fons Vallat de la Biblioteca Municipal de Montpeller). El manuscrit A-365 de l’Arxiu Històric de Barcelona conté altres plecs amb assumptes d’aquesta mena, redactats per aquest mateix autor, que vivia entre Figueres i la veïna Castelló d’Empúries. Aquest autor empordanès

surt repertoriat en el llibre de Joaquín Marcó Literatura popular en España en los siglos XVIII i XIX, (Madrid, Taurus, 1977, vol. II, pàg. 153). A l’antiguitat, per tal de disminuir la pràctica de l’infanticidi(1) entre les classes socials depauperades, en el món del concubinat, en les relacions fora del matrimoni, els poders religiosos apel·laven al magisteri de sant Agustí, que un nen sense batejar no podia entrar al regne del cel. En aquests cercles la mare era sotmesa a rigoroses penitències per haver permès aquesta il·legalitat. L’home seductor en sortia més ben parat: només se l’acusava en cas que fos sorprès en el moment delicat de la seducció. En la novel·lística popular dels segles XVIII i XIX, algunes obres incorporen el personatge de la noia seduïda que mata el

fill secretament per por a la pèrdua de l’honor o la venjança, per una promesa de matrimoni fallida, tot abans de ser estigmatitzada de mare soltera. En aquelles societats puritanes era potser molt pitjor la consideració del fill il·legítim, menyspreat per tothom, amb la figura aïrada dels pares que foragiten la filla de casa per haver comès una falta monstruosa.

Abans de passar a llegir l’acte sencer del fets de Pontós que el jutge de Figueres fa publicar a la premsa oficial de l’època, potser per cridar l’atenció i fer veure que la justícia funciona i que qualsevol fet criminal no pot quedar impune, aturem-nos a pensar en aquest fet punyent, una tragèdia de veïnat que ocorre en un poble petit on tothom mena una vida de conformitat, on pocs devien ser els trasbalsos del món. Ben poques coses podia fer una dona en aquella època quan deixava de ser nena. El pare i la mare la custodiaven fins que es casava. Després podia viure una vida resignada, més o menys feliç, dedicada als fills i al marit. A Pontós, una dona, Inès Costa, de la qual no coneixem l’edat ni si tenia altres fills, vídua des de feia quatre anys, seduïda i embarassada de no se sap qui, és denunciada per la seva veïna quan sent els plors del deslliurament i sap així que aquesta ja ha parit. Quin calvari no degué passar aquesta dona fent-se malveure, amagant a familiars i veïns del poble un embaràs de nou mesos

que a més de fer-se penós, havia de ser comentat per tothom. La veïna, cames ajudeu-me, ho va anar a explicar tot seguit al capellà i aquest, al batlle del poble, que va fer una primera inspecció ocular a casa d’Inès Costa per comprovar si certament ja havia parit. La vídua de Pontós, per moltes raons que desconeixem, ja fos per vergonya o per no poder-se fer càrrec de dues boques més, es veu abocada a cometre un infanticidi. Mata els bessons que portava i aixafa el rostre del nen, potser per desfigurar-lo. Els

forenses van practicar una prova als nadons. Aquesta, tal com surt aquí consignada, coneguda amb el nom científic de “docimàsia cadavèrica pulmonar”, es realitzava durant el segle XIX de la forma que explicarem. En honor a la veritat, em cal dir que me l’ha explicat un metge adscrit a un jutjat al qual agraeixo les seves explicacions a la meva ignorància. L’examen practicat per aquests forenses, de ben segur pertanyents al partit judicial de Figueres, consistia a extreure els pulmons de la cavitat toràcica per

submergir-los en aigua. Si el pulmó surava en el líquid, això volia dir que dins hi havia hagut un bescanvi de gasos entre l’aire inspirat i la sang venosa i que el nadó havia respirat. Sense aquesta exploració pericial la mare sempre podia objectar que la criatura, nascuda gairebé sempre en masos i cases particulars, sense testimonis, havia sortit morta del clos matern. Com que avui dia la tècnica ha evolucionat molt, les proves a què són sotmesos els òrgans es fan a través del microscopi. A principi del segle XIX l’infanticidi es va separar del parricidi com a delicte que portava ímplícita la pena de mort. Sempre hi havia algun atenuant perquè no fos castigat amb tanta severitat. És en aquest poble, potser per un reescalf de gelosia, per cobejances

insospitades, que una dona, per no fer vistent a ningú la seva maternitat fora del matrimoni, decideix matar els bessons que portava. La nota del jutjat promet més aclariments si s’avança en la investigació, però en aquesta publicació no hi he sabut trobar el desllorigador. La crònica no és prou aclaridora de com acaben els fets. Pel que fa al text publicat en el BOP, com que es tracta d’una prosa oficial, la tradueixo al català.

FIGUERES, 12 DE MAIG

“La nit del 22 a 23 del darrer abril, Magdalena Cordonet, del poble de Pontós, partit judicial de Figueres, va escoltar des de casa seva en la de la seva veïna Inès Costa, vídua des de fa quatre anys, plorar una criatura durant breus moments, i que un quart d’hora després es va repetir el mateix plor que també va durar molt poc; per tot això, i donada la circumstància que es creia generalment en el poble que l’esmentada Costa estava embarassada, inferí Cordonet que aquella havia parit i es va considerar obligada, en descàrrec de la seva consciència, a posar-ho en coneixement del capellà del lloc. Aquest ho va dir a l’alcalde, que va passar immediatament amb la balança de fets a la

casa d’Inès Costa, la qual va trobar asseguda escalfant-se vora del foc. I preguntada, oportunament, va negar haver parit aquella nit. L’alcalde, sense recordar-se en aquell acte de fer reconèixer la Costa, es va limitar a fer un escrupolós escorcoll de tota la casa, que no va donar cap resultat, fet pel qual ja se n’anava, quan en trobar-se a poca distància fou avisat que Inès Costa havia sortit de casa seva portant un cistell. Va retrocedir per aquest motiu i havent inspeccionat el cistell, s’hi van trobar els cadàvers de les dues criatures. Interrogada llavors Inès Costa, va confessar haver parit la nit anterior sense auxili de cap persona, a casa seva mateix, afegint-hi que no sabia l’hora,

ni si foren una o dues les criatures que va parir. Per tot això, tan aviat com va sentir els primer dolors del part, es va aixecar del llit per encendre el llum, va caure desmaiada i no sap el que va passar després fins que maquinalment va recollir la criatura o criatures que havia parit, que va col·locar al cistell, i tractava d’enterrar per amagar la seva flaquesa. Els dos facultatius que foren cridats per l’alcalde per al reconeixement dels dos cadàvers, explicaren que per la terra amb què els havien trobat coberts, consideraven que havien estat enterrats; que els dos éssers eren mascle i femella; que en el nen s’observava que la mandíbula i la galta dreta havien estat fortament comprimits i matxucats; el cap de la nena havia estat masegat amb força. Van afegir que no dubtaven, segons la integritat de totes les parts epidermoïdals i de cap senyal de descomposició exterior de les criatures, que havien sortit vives del claustre matern.

Rebudes les primeres diligències pel senyor jutge de primera instància de Figueres, aquest va decretar la captura d’Inès Costa i va disposar que prèvia exhumació dels cadàvers fossin novament reconeguts, i que es practiqués l’experiència de l’aigua amb els pulmons, de la qual ha resultat que els del nen es van enfonsar i els de la nena sobrenedaren al fluid. Preguntats els facultatius en aquest segon reconeixement si les compressions que observaren en les dues criatures foren o pogueren ser la causa de la seva mort, i si aquelles pogueren ésser ocasionades per la caiguda dels fetus a terra en l’acte del part o pogueren ser efecte de la dificultat en aquest, contestaren que les

compressions notades en el cap de la nena podrien haver-la mort i també les del nen, si no hagués sigut que les compressions d’aquella poden ser efecte de caiguda a terra o de part complicat, però no les del nen, que deuen haver estat ocasionades per un cop de força contra ell. Es continuen els procediments en aquest jutjat de Figueres i farem saber el seu resultat als nostres lectors, si aconseguim el descobriment de les circumstàncies d’un fet que es presenta com a altament criminal”.

1. JACKSON, M. (ed.), Infanticide. Historical Perspectives on Child Murder and Concealment,

1550-2000. 2002, 256 pàgines. L’historiador Miquel Borrell i Sabater, en el seu llibre Pobresa i marginació a la Catalunya Il·lstrada. Dides, expòsits i hospicians (Centre d’Estudis Selvatans- Galerada, Cabrera de Mar, 2002), dóna a conèixer diverses històries d’infanticidis, comesos a les comarques gironines i barcelonines, la majoria per ofegament.

Notícia a Vilaweb de l'estrena: "La infanticida" i "Germana Pau"




Fragments de "Germana Pau" i de "La infanticida":





Fragment de "La infanticida" interpretada per Emma Vilarasau





"La infanticida" interpretada per Alícia González:





La infanticida llegida per Margarida Massot

Una altra infanticida:

La infanticida Marie Farrar de Bertold Brecht

1 
Marie Farrar, nacida en abril, 
menor, sin señas particulares, raquítica, huérfana, 
hasta el presente no fichada, dice haber 
asesinado a un niño de la siguiente manera: 

Que ya en el segundo mes intentó 
en lo de una mujer que vivía en un sótano 
abortarlo con dos inyecciones, que declara 
fueron dolorosas. Pero no quiso salir. 
Y a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

2 
A pesar de ello dice haber pagado en el acto 
lo convenido y desde entonces haber usado faja, 
también bebió kerosen con pimienta molida; 
pero que todo eso no hizo sino provocarle diarrea. 
Que su cuerpo se hinchó a ojos vistas y que tuvo 
dolores agudos, mientras lavaba los platos, muchas veces. 
Ella misma, dice, aún no había dejado de crecer. 
Que le rezó a la virgen, con mucha esperanza. 
En cuanto a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar, 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

3 
Al parecer, las oraciones no dieron resultado. 
También, era mucho pedir. Cuando se puso más gruesa 
le daban mareos durante la misa. Sentía el cuerpo húmedo 
de miedo, cuando se arrodillaba al pie del altar. 
Sin embargo, mantuvo en secreto su estado, 
hasta que finalmente la sorprendió el parto. 
Pudo ocultarlo todo, seguramente porque nadie creía que ella 
tan sin gracia, hubiera caído en la tentación. 
Y a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Puesto toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

4 
Que ese día, según ella, muy de madrugada 
al lavar la escalera sintió que le clavaban 
uñas en el vientre. El dolor la estremecía. 
Y, sin embargo, logró disimularlo. 
Todo el día. Mientras cuelga la ropa 
la cabeza le estalla: de repente se da cuenta 
que va a parir y siente un gran peso 
sobre el corazón. Solo muy tarde sube al cuarto. 
Pero a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

5 
La llamaron de nuevo cuando ya se había acostado, 
había nevado y tuvo que barrer. 
Así hasta las once. Aquel fue un largo día. 
Solo entrada la noche pudo parir en paz. 
Y dio a luz, así declara, a un niño varón, 
a un hijo que era igual a otros hijos, 
pero ella no era igual que otras madres, eso 
quiero aclararlo sin ironía y sin mayor motivo. 
En cuanto a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

6 
Dejémosla que siga relatando 
lo que con ese hijo pasó 
(dijo que no pensaba guardarse una palabra) 
para que todos lo sepan y se ubiquen. 
Dice que a poco de acostarse sintió intenso malestar, 
sin saber qué podría ocurrir, 
pues estaba sola, y que se forzó a no gritar. 
Y yo a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

7 
Con sus últimas fuerzas, dice que luego, 
como su cuarto estaba helado, se arrastró 
hasta el retrete y allí (no recuerda exactamente 
en qué momento), sin más vueltas, parió 
hacia el amanecer. Dice que entonces se sintió 
muy confusa, y luego, ya medio congelada, 
porque en el baño de servicio entra la nieve, 
apenas tuvo fuerzas para alzar al niño. 
En cuanto a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

8 
Luego, entre el baño y la pieza –dice que hasta entonces 
no había pasado nada-, la criatura 
comenzó a gritar, eso la alteró de tal manera, 
que la golpeó con ambos puños y con fuerza, 
ciegamente, dice, hasta que se calló. 
Luego de ello se llevó el cuerpito consigo 
a la cama por el resto de la noche 
y de mañana lo escondió en el lavadero. 
Pero a ustedes, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

9 
Marie Farrar, nacida en abril, 
muerta en la prisión de Meissen 
madre soltera, sentenciada, quiere 
mostrarles los sufrimientos de todas las criaturas. 
Ustedes que dan a luz en limpias 
camas de maternidad y llaman 
“benditos” a sus vientres preñados quieran 
no condenar a los débiles perdidos 
pues sus pecados fueron duros y su dolor fue grande. 
Por eso, les ruego, se abstengan de juzgar 
Pues toda criatura necesita ayuda de todas las demás. 

La infanticida Marie Farrar de B. Brecht (text PDF)

Bertolt Brecht-la-infanticida-marie-farrar

Víctor Català a Mag Poesia

Dimensions (Demasiada felicidad) d'Alice Munro
Conte sobre la violència domèstica i ...

Una dolça cançó / Canción dulce

Leila Slimani
Bromera/Cabaret Voltaire

L’escriptora franco-marroquina ha rebut amb ‘Una dolça cançó’ el Premi Goncourt de les lletres franceses. Es tracta de la segona novel·la i l’origen arrenca l’any 2012 partint del cas real d’una mainadera que va intentar suïcidar-se després de cometre un doble infanticidi a la ciutat de Nova York.
Myriam decideix tornar a treballar com a advo­cada, malgrat la reticència del marit, després d’uns anys retirada per cuidar els seus dos nens. La parella comença a cercar mainadera, i després d’una tria molt exhaustiva, troba Louise, que conquereix ràpidament l’estima dels nens i passa a ocupar, a poc a poc, un lloc central a la llar.
L’amor, l’educació, les relacions de poder o els prejudicis de classe o culturals són temes que apareixen a la novel·la que arrenca amb la notícia de l’assassinat dels dos nens a mans de la mainader, però la novel·la,  intenta buscar explicacions al tràgic fet i que ha portat a una aparent dolça mainadera a cometre el crim.