En el quart centenari de la mort de Shakespeare (26.04.1564-23.04.1616)
William Shakespeare
(Stratford-on-Avon 1564-1616)
Juntament amb Cervantes, marca un dels cims del geni literari de tots els temps. La conjuntura que va envoltar la vida de Shakespeare va ser privilegiada per al conreu del teatre, ja que per últim cop, es donarà amb harmonia una fusió de la tradició popular i la literatura culta renaixentista. Sense excessives fractures religioses, l'Anglaterra d'aquell moment veu créixer la seva economia. Es tracta d'un període de 50 anys, comprès entre 1590 i 1640, quan el puritanisme clausurarà les representacions teatrals.
Shakespeare sempre es va considerar un poeta que escrivia teatre per viure, però, un cop dit això, va jugar amb esforç, talent i energia per excel•lir en l'art dramàtic. El seu nom és Shakspear. Amb posterioritat s'afegirà l'"e", per reforça el sentit en anglès de "sacseja-llança". A l'escola va aprendre la gramàtica llatina i llegí obres de Sèneca. El 1582 es casa amb una dona 8 any més gran. El 1587 va a Londres. No se sap ben bé com va prendre contacte amb el món del teatre, però a partir de llavors el trobarem com actor, autor i co-empresari. El 1590 estrena la primera part de les tres que componen Enric VIè, en col•laboració amb Marlowe.
El 1598 colpeix amb Treball d'amor perdut. S'estableix al teatre del Globe, vertadera institució dramàtica de l'època. El 1600 estrena Hamlet i el 1605 Macbeth. El 1609 publica els seus sonets, un total de 154. El 1610 es retira a Stratford on segueix escrivint i el 1611 estrena La tempesta, en certa mesura una obra de comiat. Enriquit als 36 anys, es jubilà als 50. Va morir el 23 d'abril de 1616, com Cervantes.
S'ha parlat molt de l'actitud irònica de l'autor davant el teatre. En aquesta desafecció i distanciament rau bona part de la seva agudesa i del seu enginy. Mostra una extraordinària capacitat de caracterització de personatges, cosa que va fer que John Keats parlés de la seva personalitat com de quelcom camaleònic.
En ell es produeix una obsessió pel llenguatge, com si es tractés d'una activitat consolatòria davant el buit de l'existència, tret plenament barroc. El gust per l'expressió el porta a fer només a Romeo i Julieta més de 175 jocs de paraules. Juntament amb la seva capacitat d'aprofundir la passió humana en les tragèdies, destaca en Shakespeare un vitalisme i una joia vital que fan de les seves comèdies uns vertaders cants d'amor a la vida.
Entre 1590 i 1601 trobem sobretot frescos històrics i comèdies lleugeres. Destaquem-ne, per exemple, Henry VI -Enric VI-, Richard II -Ricard II-, Romeo and Juliet -Romeo i
Julieta-, A Midsummer Night's Dream -Somni d'una nit d'estiu-o The Merchant of Venice - El mercader de Venècia.
Entre 1601-1608 tenim les grans tragèdies, tals com Hamlet, King Lear -El rei Lear o
Machbeth. Després d'aquesta data, hi ha una etapa final amb obres com The Winter's Tale - Conte d'hivern- o The Tempest -La tempesta.
ElsSonetsvan ser publicats sota unes condicions que encara avui segueixen sent incertes, començant per la misteriosa dedicatòria al començament del text on un cert "Mr. W.H." és descrit per l'editor Thomas Thorpe com "the only begetter" (l'únic inspirador) dels poemes; es desconeix qui era aquesta persona, encara que no s’han deixat de proposar candidats, des del comte de Southampton (Henry Wriothesley) al comte de Pembroke (William Herbert).Oscar Wilde, en El retrat de Mr. W.H.va plantejar la tesi que es tractava d’un jove actor de la companyia de Shakespeare, Willie Hughes, que interpretava papers femenins. Els Sonets se
solen dividir en dos blocs. El primer comprèn els 126 primers, en
els quals el tema dominant és l’amor del poeta per un noi jove. En
els sonets 1-17 el poeta incita el jove a casar-se i engendrar
fills, de manera que la seva bellesa es pugui transmetre a la
següent generació. Els que van del 18 al 126 es dirigeixen
també a un jove, però ara expressant l'amor que sent per ell. El
segon bloc comprèn els vint-i-set sonets restants, del 127 al 152,
en els quals el tema dominant és la subjecció sexual (i sobretot la
impossibilitat d’alliberar-se’n) que el poeta sent per una dona
morena, l’enigmàtica dark lady. S’hi fa referència a una
relació triangular, en la qual l’amic de Shakespeare i la seva
amant el traeixen quan tenen una aventura amorosa. El poeta, alhora
que declara la seva passió per aquesta dona, l’acusa de ser
pèrfida i luxuriosa i d’haver torbat els sentiments del seu amic.
El
tema central de la majoria dels sonets adreçats al jove no és
l’amor, sinó el pas del temps: la decadència i la mort, la
fragilitat i la fugacitat, la ruïna de les ambicions i desigs, i
allò que els humans hi podem oposar. Bàsicament, la literatura,
l’amor, tenir fills i viure el moment que ens és donat.
Elmodel
del sonet anglès isabelí: versos decasíl·labs (per ser més
exactes, pentàmetres iàmbics entesos en la nostra tradició com de
deu síl·labes), rima accentual masculina, rima fonètica consonant
i estructura estròfica de tres quartets i un apariat. La combinació
estròfica de la rima fonètica és, també, la majoritària en el
model shakespearià: ABAB CDCC EFEF GG. El vuit traductors catalans de Morera,
Montoriol, Manent, Villangómez, Triadú, Vergés, Oliva, Martínez, segueixen diferents opcions a l'hora de traduir els sonets: per exemple, decasíl·labs per Vergés, alexandrins per Oliva.
SHAKESPEARE Sonnet 43
When
most I wink, then do mine eyes best see,
For
all the day they view things unrespected;
But
when I sleep, in dreams they look on thee,
And
darkly bright, are bright in dark directed.
Then
thou, whose shadow shadows doth make bright,
How
would thy shadow’s form form happy show
To
the clear day with thy much clearer light,
When
to unseeing eyes thy shade shines so!
How
would, I say, mine eyes be blessed made
By
looking on thee in the living day,
When
in dead night thy fair imperfect shade
Through
heavy sleep on sightless eyes doth stay
All
days are nights to see till I see thee,
And
nights bright days when dreams do show thee me.
Versió
de Gerard Vergés
És
quan acluco els ulls que hi veig més clar,
ja
que de dia és tot de poc valor;
sols
en somnis et gosa l’ull mirar,
quan
brilles foscament en la negror.
L’ombra
teva les ombres fa resplendents.
I,
si així fulgeix l’ombra en ull tancat,
més
brillaria enmig d’un sol intens,
vençut
l’esclat del jorn pel teu esclat.
Els
ulls, afirmo, hauria beneït
per
mirar-te en un dia rutilant,
malgrat
que l’ombra teva, cada nit,
creua
els meus somnis i als ulls cecs roman.
Fins
que no et veig, es fosca nit el dia.
Dia
és la nit si el cor en tu somia.
Versió
de Salvador Oliva
Quan
tanco les parpelles és quan hi veig més clar
perquè
no veig res important durant el dia;
i
és quan dormo que els somnis te’m deixen contemplar,
i
l’ull, llum en la fosca, en la fosca irradia.
Doncs
tu, que tens una ombra que a l’ombra fa claror,
i
llum als ulls tancats la teva ombra irradia,
a
plena llum, sumant-hi la teva resplendor,
quina
imatge més bella la teva ombra faria!
Com
serien, em dic, feliços els meus ulls,
si
et pogués veure a plena llum vivent del dia,
si
en la nit morta la teva ombra, entre els garbulls
del
son, cap al davant dels meus ulls cecs fa via.
Tots
els dies són nit, quan no et puc veure gens.
I
les nits són brillants quan, en somnis, tu véns.
Per acabar, unes paraules sobre les traduccions del sonets de Shakespeare al català. El 1928 Carme Montoriol va publicar la primera traducció íntegra dels sonets. Marià Manent en va traduir alguns en Poesia anglesa i nord-americanai Joan Triadú una àmplia selecció en 40 sonets de Shakespeare. Més recentment, se n’han publicat dues traduccions íntegres, la de Gerard Vergés, Tots els sonets de Shakespeare (Columna) i la de Salvador Oliva: William Shakespeare, Els sonets. Labutxaca. Totes dues edicions són bilingües. La d’Oliva, a més, té moltes notes, que glossen sobretot els múltiples sentits, sovint obscens, de certs mots de l’original anglès, i acompanya cada traducció en vers d’una altra en prosa, purament literal. La veritat és que la traducció en vers és tan prosaica com l’altra, i se l’hauria pogut estalviar.
Vergés, en canvi, es va proposar d’aconseguir en la seua traducció un veritable equivalent de l’original anglès, cosa que no sempre ho aconsegueix, com no podia ser d’una altra manera, però sovint es produeix el miracle i el resultat és esplèndid. Dídac Pujol, en la seua ressenya Els sonets de Shakespeare traduïts per Salvador Oliva, ha fet una valoració raonada i precisa de la traducció de Salvador Oliva, de les seues virtuts i inconvenients en comparació amb les de Vergés: “les seves traduccions [de Salvador Oliva] en vers, tot i ser menys literals que les versions en prosa, aconsegueixen un grau de fidelitat notable. Perb la manca d'una sonoritat sostinguda impedeix, ja d'entrada, que floreixin com a poemes amb entitat pròpia. Tot al contrari de les traduccions de Gerard Vergés: el que en Oliva és grisa paràfrasi de l'original i tímida poesia esdevé en Vergés claredat d'expressió fulminant i esclat poètic que, de vegades, i malauradament, té la tendència a allunyar-se massa de l'original (la concisió a què l'obliga el decasíl·lab hi deu tenir bastant a veure).”
Podeu llegir també la ressenya que va escriure Jordi Llovet sobre la traducció d’Oliva,De Shakespeare a Xècspir, encomiàstica i una mica lluny d’osques.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada