Continuem amb sant Jordi: una poesia de Jordi de Sant Jordi, que no és d'amor, molt coneguda perquè la canta Raimon, i una altra d'amor del bestseller de bestellers, la Bíblia.
I, si tenim temps, llegirem poemes dels "inventors" de l'amor tal com el coneixem o, si més no, de les poesies d'amor: els poetes italians del Renaixement.
Tot això si no ens passem l'estona parlant dels llibres que ens han regalat/comprat per sant Jordi
Jordi
de Sant Jordi (1400?-1424)
Deserts d’amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
e trop del tot en mal poder sotsmes;
no vey algu que de me s’aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que·n fau grat a ma trista ventura.
Eu hay vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fay tristura,
e los grillons laugers ara preu mes
qu’en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vey qu’a mostrat son voler
sus me, volent qu’en tal punt vengut sia;
però no·m cur, pus ay fayt mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.
Car prench conort de com suy presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prench conort quan no puch conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d’altra part cuyt de tristor morir
com vey que·l mon del revers se contenta.
Tots
aquests mals no·m son res de soffrir
en esguart d’u qui al cor me destenta
e·m fay tot jorn d’esperança partir,
com no vey res que·ns avans d’una spenta
en acunçar nostre desliuramen,
en esguart d’u qui al cor me destenta
e·m fay tot jorn d’esperança partir,
com no vey res que·ns avans d’una spenta
en acunçar nostre desliuramen,
e
mes que vey ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algu rahonamen,
de que langueix ma virtut e ma força.
que no sofir algu rahonamen,
de que langueix ma virtut e ma força.
Per
que no say ni vey res al presen
que·m puixe dar en valor d’una scorça,
mas Deu tot sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu, hi ’b qui mon cor c’esforça;
e d’altra part del bon rey liberal,
qui·m socorrech per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal,
qu’ell me·n traura, car soy jus sa comanda.
que·m puixe dar en valor d’una scorça,
mas Deu tot sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu, hi ’b qui mon cor c’esforça;
e d’altra part del bon rey liberal,
qui·m socorrech per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal,
qu’ell me·n traura, car soy jus sa comanda.
Reys
virtuos, mon senyor natural,
tots al presen no us fem altra demanda,
mas que us recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda.
tots al presen no us fem altra demanda,
mas que us recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada