RIMA
Consisteix en la repetició de sons, normalment al final d'un conjunt de versos.
La rima es divideix en dos grans grups: rima consonant i rima assonant.
Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons.
Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes).
En ma terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b
Com el Vallès no hi ha res. a
Pere Quart
En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i així, una lectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d'un exemple de rima consonant.
Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A
J. V. Foix
Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.
Si s'allunya i no et mira, a
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a
Si et sent, neci, riurà. b
Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: Vallès, espès, res, instant, riurà, etc.
Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: serra, terra, mira, trauries, etc.
Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos lliures).
Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular (ni rima ni nombre de síl·labes regular ni ritme).
NOMBRE DE SÍL·LABES
En Mètrica Catalana es compta fins a la darrera síl·laba tònica del vers, com en altres llengües romàniques en què són freqüents les paraules agudes, com el francès i l'occità.
En les llengües romàniques en què són molt més freqüents les paraules planes (com el castellà i l'italià) es compta fins a la darrera tònica i se n'hi afegeix una.
Així, si un vers acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola.
A l'hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i una dama..."), elisions (supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola: "la dama és" - "la damés").
Quan es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas.
Consisteix en la repetició de sons, normalment al final d'un conjunt de versos.
La rima es divideix en dos grans grups: rima consonant i rima assonant.
Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons.
Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes).
En ma terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b
Com el Vallès no hi ha res. a
Pere Quart
En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i així, una lectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d'un exemple de rima consonant.
Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A
J. V. Foix
Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.
Si s'allunya i no et mira, a
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a
Si et sent, neci, riurà. b
Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: Vallès, espès, res, instant, riurà, etc.
Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: serra, terra, mira, trauries, etc.
Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos lliures).
Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular (ni rima ni nombre de síl·labes regular ni ritme).
NOMBRE DE SÍL·LABES
En Mètrica Catalana es compta fins a la darrera síl·laba tònica del vers, com en altres llengües romàniques en què són freqüents les paraules agudes, com el francès i l'occità.
En les llengües romàniques en què són molt més freqüents les paraules planes (com el castellà i l'italià) es compta fins a la darrera tònica i se n'hi afegeix una.
Així, si un vers acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola.
A l'hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i una dama..."), elisions (supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola: "la dama és" - "la damés").
Quan es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas.
Joan
Salvat-Papasseit (1894-1924)
Quina
grua el meu estel,
quin
estel la meva grua!
-de
tant com brilla en el cel
sembla
una donzella nua.
L'espurneig
que em fereix l'ull
són
els seus pits quan s'inclina:
si
fa un mirall de l'escull
perleja
a l'arena fina.
De
la meva barca estant
dono
al cordill tota mida.
I
l'ala clara, sestant,
del
gavot que passa i crida.
Oh,
el seu flanc rosa i argent
i
la trena que es deslliga!
Volar
d'oronella al vent!
Cabell
desfet de l'amiga!
Amiga
del dolç turmell.
Com
una vela s'enfila
espitllera
de l'ocell:
si
jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant
vora la mar
prega
pels marins que arriben;
si
veuen l'estel dansar
moren
de tant que sospiren.
Vianant,
puja al meu bot
que
és lliure de la sentida,
però
no diguis ni un mot
si
no vols perdre la vida.
Vianant,
no parlis, no,
que
l'oreig l'acosta, i mira
que
et prendrà l'amor senyor
-que
el mariner ja sospira
Segons
la definició del DGEC, entre les diverses i variades accepcions
d’”estel”
hi ha: “aparell
format per un tros de paper o de tela
mantingut estès i subjecte per una carcassa de canyes o de llistons
que pren en conjunt una forma poligonal, lligat a un cordill llarg
que hom deixa anar perquè s’elevi amb l’impuls de l’aire”.
El mateix DGEC, d’entre les altres accepcions de “grua”
-un ocell,
una màquina…-
dóna: “estel,
especialment quan és de paper” i encara l’exemple “fer volar
una grua”. Aquesta assimilació
de significat grua=estel hi
ha qui la sosté en el fet que la forma que pren l’ocell -la grua-
quan estén les ales és, precisament, assimilable a l’estel
volant. De fet, és ben possible: només cal recordar que, en anglès,
la paraula “kite” també té aquest doble significat, tant
l’estel per a fer volar com un ocell, en aquest cas un milà.
“Grua”,
doncs, és un mot polisèmic, de diverses accepcions i segurament la
menys coneguda en la majoria del territori és la de sinònim
d’estel. Malgrat això, en bona part de la costa catalana és el
mot més usual per anomenar aquell “tros de paper o de tela” que
es fa volar. Salvat-Papasseit, un nen d’origen gitano, d’avis del
Camp de Tarragona i nascut i criat a la Barceloneta, el que feia
volar a la platja eren grues -més que estels, que és el que tenien
els nens de Gràcia en amunt. “Quina grua el meu estel…” és,
doncs, un quiasme de sinònims -el local, primer, i el més
estàndard, després.- emmarcat en un poema on predomina un clar ús
del llenguatge mariner -”sestant”, “gavot”, “bot”,
“sentida”, “oreig”…
Josep
Casabó (1875-1964)
L'arbre
de les voltes
Al
bell davant de les Voltes
tot
desafiant el vent,
aixeca
la verda testa
amunt,
cap al firmament,
l'arbre
molsut, ple de saba,
corpulent
i acollidor,
que
té cent fulles per branca
i
a cada branca una flor.
I
quan la nit tenebrosa
estén
son negre mantell,
al
redós de cada fulla
guarda,
amorós, un ocell
Xavier
Lloveras
Les
illes obstinades,
1987
M'he
estat a l'ombra massa densa, freda
quasi
(les fulles vernisssades, dures),
d'una
immensa magnòlia; eixordadora,
la
xiscladissa dels ocells m'agrada
quan
ja el costum l'esborra i la ment l'usa
de
vel contra el silenci;
(...)
Pàg.57
- Joan M. Puigvert
- Símptomes a El clima de les flautes, 1982
- Sé que el desig dilata els seus dominis
- sota l'influx d'efectes simultanis.
- L'estímul càlid dels vasos sanguinis
- es correspon al dels porus cutanis
- De mi obtindràs tot allò que em demanis
- perquè el teu cos de perfils curvilinis
- té la suavitat dels blancs erminis,
- mèdula gèlida i sang de geranis.
- El teu amor corona cants d'ocells,
- subministra dolcíssimes morfines.
- El teu amor, verí sense metzines.
- Suscita fruita el teu tracte lingual,
- i tornassols nocturns la teva pell
- que satina la seda natural
Antoni Puigverd (n. 1954)
Riera
seca a
Curset
de natació, 1992
Han
quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les
deixalles
que s'han anat
enganxant a les branques
i entre els racons
difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha
evaporat del tot
l'aigua baixada i ja
només es veuen,
en la decrepitud dels
verds que es moren,
plàstics
i draps, papers d'una ruïna.
Anna
Llensa
Amor
cru, 2015
Et
vull carn a la meva taula
A
la planxa o a la brasa, tant se val
Exempt
de salses i espelmes
Sols
tu com a carn pel meu apetit
No
em demanis amor ni romanços
Ni
m'expliquis si estàs sol o deprimit
A
mi se me'n fot, et vull cru
Per
saciar-me els instints
I
després, amor, te'n vas adormir
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada