PARLEN LES DONES
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
Montserrat Abelló (1918-2014) (De Dins l’esfera del temps, 1998)
Què celebrem el 8 de març, Dia Internacional de les Dones?
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
Montserrat Abelló (1918-2014) (De Dins l’esfera del temps, 1998)
Què celebrem el 8 de març, Dia Internacional de les Dones?
Aquest dia es reivindica la lluita de les treballadores per a millorar les condicions laborals i socials de les dones.
La història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir l'any 1908 en aquesta mateixa data, quan van morir calcinades 146 treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que els van llançar davant la seva negativa a abandonar el tancament que elles mateixes protagonitzaven com a protesta pels baixos salaris i les indignes condicions de treball que patien.
També es reconeix com a antecedent les manifestacions protagonitzades per obreres tèxtils a partir de novembre de 1908, també a Nova York, per denunciar igualment uns salaris i unes condicions de treball inacceptables, raó per la qual van ser tractades brutalment per la policia i arrestades, van patir fam, moltes van ser acomiadades, però van aconseguir les peticions reclamades. El 8 de març de 1909 es va convocar una nova manifestació exigint millores de condicions per a les dones emigrades, l'abolició de l'explotació infantil i el dret de les dones a votar.
La Conferència Internacional de Dones Socialistes reunida a Copenhaguen (Dinamarca) en 1910, va proclamar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, una jornada de reivindicació i defensa dels drets de les dones, també denominada en ocasions com a Dia Internacional de la Dona o simplement Dia de les Dones.VUIT DE MARÇ
Amb
totes dues mans
alçades
a la lluna,
obrim
una finestra
en
aquest cel tancat.
Hereves
de les dones
que
cremaren ahir
farem
una foguera
amb
l’estrall i la por.
Hi
acudiran les bruixes
de
totes les edats.
Deixaran
les escombres
per
pastura del foc,
cossis
i draps de cuina
el
sabó i el blauet,
els
pots i les cassoles
el
fregall i els bolquers.
Deixarem
les escombres
per
pastura del foc,
els
pots i les cassoles,
el
blauet i el sabó.
I
la cendra que resti
no
la canviarem
ni
per l’or ni pel ferro
per
ceptres ni punyals.
Sorgida
de la flama
sols
tindrem ja la vida
per
arma i per escut
a
totes dues mans.
El
fum dibuixarà
l’inici
de la història
com
una heura de joia
entorn
del nostre cos
i
plourà i farà sol
i
dansarem a l’aire
de
les noves cançons
que
la terra rebrà.
Vindicarem
la nit
i
la paraula DONA.
Llavors
creixerà
l’arbre
de l’alliberament.
Marçal,
Maria Merçè. “Vuit de març” . Bruixa de dol. Barcelona:
Edicions del Mall, 1979.
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Maria-Mercè
Marçal, «Drap
de la pols, escombra, espolsadors».
A: Cau
de llunes, 1977
DIVISA (1)
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria-Mercè
Marçal, Divisa.
A: Cau
de llunes, 1977
1 f. [HIG] Figura emblemàtica amb una sentència concisa que l’explica, usada especialment en heràldica per a denotar el designi de la persona que l’adopta. La divisa és sota l’escut
1 d'agost 1996
Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort / ran del meu pit, la meva aixella». Però no sé continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola—pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je ferais mon squelette aussi bienque tout le monde...» (cito de memòria, però de qui era?: la comtessa de Noailles?).«El senyal de la pèrdua», de Maria-Mercè Marçal(1952-1998)
Nafrats de resplendor
Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em desperto
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
Marçal, Maria Mercè. Raó del cos. Barcelona, Edicions 62, 2000.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada