Ramon Llull (1232-1316).
Aprofitarem l'aniversari per llegir una mica el Foll de la literatura catalana. Ens costarà una mica, però no tant!
I per a la sessió propera, l'altre aniversari: el de Ramon Muntaner.
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Qui és Llull?
http://enllullat.cat/
Ramon Llull
Llibre d’Evast e Blanquerna
Mentrestant
que Nastàsia estava a la finestra, una donzella, amb molts
acompanyants venia a pregar Déu a l'església perquè l'endemà
devia ésser núvia. Era molt bella i anava molt noblement
vestida i cavalcava.La seguien a peu homes molt honrats i molt
honrades dones; bornadors, joglars que cantaven i feien sonar
instruments i homes que ballaven i feien honor a aquella
donzella. Nastàsia cridà Natana i li va dir que s’estigués
amb ella a la finestra. Natana va anar a la finestra. -Filla -digué
Nastàsia:- Veges quina bella cosa no és veure la donzella i tots
els altres que van amb ella.- Mentre que Nastàsia digué
aquestes paraules, passà un cos que hom portava a soterrar a
l’església. El dol i el plor que la seva muller feia, qui us
el podria dir? -Mare
-digué Natana:- veieu vós quin gran dolor té aquella dona que ha perdut el seu marit?- Nastàsia no va respondre a les seves
paraules, i es retirà de la finestra per tal que Natana se’n
retirés també i no veiés el plor ni el dolor que la dona
menava.
CANT DE RAMON
Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.
Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat.
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.
Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.
Entre gauig estaig e dolors.
Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emperat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.
Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Déu li gran senyor
qui meten lo món en error.
Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.
Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.
On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.
Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.
Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.
Lo desconhort
(...)
13 Can fuy gran e senti del mon sa vanitat,
14 comense a far mal e entre en peccat,
15 ublidant Deus glorios, siguent carnalitat;
16 mas plac a Jhesu Crist, per sa gran pietat,
17 que·s presenta a mi .v. vets crucifigat,
18 per so que·l remembras e·n fos enamorat
19 tant fort, que eu tractas com el fos preicat
20 per tot lo mon, e que fos dita veritat
21 de la sua trinitat e con fo encarnat;
22 per qu’eu fuy espirat e ’n tan gran volentat,
23 que res als no ame mas que el fos honrat:
24 e adoncs comense con lo servis de grat.
14 comense a far mal e entre en peccat,
15 ublidant Deus glorios, siguent carnalitat;
16 mas plac a Jhesu Crist, per sa gran pietat,
17 que·s presenta a mi .v. vets crucifigat,
18 per so que·l remembras e·n fos enamorat
19 tant fort, que eu tractas com el fos preicat
20 per tot lo mon, e que fos dita veritat
21 de la sua trinitat e con fo encarnat;
22 per qu’eu fuy espirat e ’n tan gran volentat,
23 que res als no ame mas que el fos honrat:
24 e adoncs comense con lo servis de grat.
(...)
Llibre d’Amic e Amat
18. Qüestió fo enfre los ulls e la memòria de l'amic, cor los ulls deien que mellor cosa és veer l'amat que membrar-lo, e la memòria dix que per lo remembrament puja l'aigua als ulls e el cor s'enflama d'amor.
Respòs:
- He amat.
- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats?
Respòs:
- He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats.
Respòs:
- He amat.
- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats?
Respòs:
- He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats.
Bel recita llibre/amic/amat
Un eiximpli1 de Ramon Llull d'El llibre de les bèsties
El Lleopard i l’Onça (mena de linx o pantera) han estat enviats per la cort del Lleó als humans, amb una ofrena, el Ca i el Gat, que esdevindran domèstics.
Tant anaren los missatges, tro que vingueren en una ciutat2 on lo rei tenia gran parlament. A l’entrant d’aquella ciutat, s’esdevenc que estaven folles fembres de bordell, e en presència dels missatgers, pecaven amb los hòmens. Molt se meravellaven los missatgers, con ho veeren; e lo Lleopard dix a son companyó estes paraules:
–Un burgès havia una dona de muller que molt amava. Aquell burgès llogava un hostal que era prop son alberg, a una folla fembra3, La muller del burgès veïa sovent entrar los folls hòmens a aquella folla fembra, e pres-li volentat que usàs de luxúria4. Aquella dona fo llongament en pecat de luxúria. Un dia s’esdevenc que son marit la trobà ab un hom qui pecava ab ella. Molt fo irat lo burgès del falliment de sa muller; e sa muller dix a son marit estes paraules: “Una vegada s’esdevenc que en una pradera se combatien dos bocs salvatges, e per los grans colps que es donaven eixia’ls sang del front. Aquella sang casia5 en la bella herba que era en aquella plaça on se combatien; una volp6 llepava aquella sang. Esdevenc-se que los dos bocs s’aürtaren7, e trobaren en lo mig la volp, e feriren aquella per los costats. Tan gran fo lo colp que donaren a la volp, que la volp ne morí; e dementre moria, dix que ella era ocasió de sa mort”8. -Lleopard, sènyer –dix lo Ca–, gran meravella és com los hòmens, qui creen Déu9, no han consciència com lleixen pecar aquestes folles fembres en presència de les gents que ixen e entren en aquesta ciutat. Semblant és10 que el senyor d’esta ciutat e los habitadors de la ciutat sien luxuriosos, e que, enaixí com los cans, desvegonyadament usen de luxúria.
Dient lo Ca estes paraules, entraren-se’n en la ciutat, e vengueren a un hostal.
[1] L’eiximpli (en llatí, exemplum), “relat breu” o “conte medieval”.
2 ‘A la fi, els missatgers arribaren a una ciutat’.
3 El ciutadà tenia llogada una casa, prop d’on vivia, a una prostituta.
4 Li van venir ganes de cometre el pecat de luxúria.
5 ‘queia’.
6 Guineu, guilla, rabosa.
7 “es van envestir bruscament”
8 “ella mateixa havia estat responsable [culpable] de la seva mort”. L’eiximpli dels dos bocs i la guineu, també es troba al Calila e Dimna i al Panxatantra. Llull se serví d’aquests com a font del seu llibre, a més del Sendebar, Les mil i una nits, del Roman de Renard i, sobretot, de les col·leccions de sermonaris que circulaven per Europa.
9 “creuen en Déu”.
10 “Sembla”.
SUNYER, R. I TOMÀS, I: El Llibre de les bèsties de Ramon Llull. Proposta de treball per al batxillerat. Vic: Eumo, 1991
Un altre:
LA LLEBRE I EL LLEÓ
L’Elefant digué a Na Renart com podia fer que el rei morís i que ell fos escollit rei, veient que el rei era tan fort i tenia tan savi Consell, i,en canvi, Na Renart era tan petita i amb tan poc poder.
Li respongué Na Renart amb aquest exemple:
“En una terra succeí que totes les bèsties acordaren lliurar cada dia una bèstia al lleó, per tal que no les amoïnés amb la seva cacera i el lleó les deixés en pau. Cada dia aquelles bèsties s’ho feien a sorts i la bèstia a a qui li tocava, anava al lleó i el lleó se la menjava. Un dia succeí que la sort va recaure en la llebre, i aquella llebre trigà a anar al lleó tot un matí i 
no s’hi presentà fins al migdia, car temia morir. Això omplí d’ira el lleó, per tant com la llebre havia trigat i perquè se sentia afamat, i demanà a la llebre què havia passat. La llebre s’excusà i digué que allà a prop hi havia un lleó que deia que era el rei d’aquella terra i que havia provat de prendre-la. Això encara omplí més d’ira el lleó, que cregué que era veritat tot allò que la llebre li havia explicat, i li demanà que li mostrés aquell lleó. La llebre es posà al capdavant i el lleó la seguí. La llebre arribà a una gran extensió d’aigua, que era d’una bassa envoltada per tot arreu d’un gran mur. Quan la llebre s’abocà a l’aigua i la seva imatge i la del lleó s’hi reflectiren, la llebre li digué al lleó: “Senyor, veus aquest lleó que és a l’aigua i es vol menjar una llebre?” El lleó va confondre la seva imatge amb un lleó de veritat i saltà dins l’aigua per tal de combatre’l. El lleó morí dins l’aigua i va ser la llebre qui amb la seva astúcia l’havia mort.”
no s’hi presentà fins al migdia, car temia morir. Això omplí d’ira el lleó, per tant com la llebre havia trigat i perquè se sentia afamat, i demanà a la llebre què havia passat. La llebre s’excusà i digué que allà a prop hi havia un lleó que deia que era el rei d’aquella terra i que havia provat de prendre-la. Això encara omplí més d’ira el lleó, que cregué que era veritat tot allò que la llebre li havia explicat, i li demanà que li mostrés aquell lleó. La llebre es posà al capdavant i el lleó la seguí. La llebre arribà a una gran extensió d’aigua, que era d’una bassa envoltada per tot arreu d’un gran mur. Quan la llebre s’abocà a l’aigua i la seva imatge i la del lleó s’hi reflectiren, la llebre li digué al lleó: “Senyor, veus aquest lleó que és a l’aigua i es vol menjar una llebre?” El lleó va confondre la seva imatge amb un lleó de veritat i saltà dins l’aigua per tal de combatre’l. El lleó morí dins l’aigua i va ser la llebre qui amb la seva astúcia l’havia mort.”
Ramon Llull, Llibre de les bèsties
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada