A recer de la tramuntana
Tot baixant pel corriol de l’hort,
el cruixir de la llenya seca
amuntegada sota el cobert de l’era,
el meu pas calmós desperta.
Aquell soroll esquerdissat
la meva serenitat destorba,
la meva serenor inquieta.
L’estiba de llenya seca
i els encenalls de bruc
dispersats per la ventada,
cruixen d’enyorança.
Enyoren l’ardor del caliu
de la teva llar de foc,
enyoren el caliu de les seves brases.
Vora l’era, al costat de les arades,
a l’ombra del cirerer d’arboç
i a recer de la tramuntana,
el teu banc de sacs de blat,
envoltat de vells cairats,
de palla i de pedres tosques,
pacient i solitari, allí passa les hores.
Al seu costat, en una caixa de fustes velles,
l’erol de les tomates primerenques
lentament el seu curs va fent.
És l’erol d’aquelles llavors que tu
amb tanta cura preservaves.
Allí, en aquell racó arrecerat,
a l’ombra del cirerer d’arboç,
tot recordant-te, l’enyorança m’embriaga.
Embriagada pel caliu dels teus records,
en solitud, allí deixo passar les hores.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada