Sessió 4. Nadal (DOC)
JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)
Biografia de Joan Salvat-Papasseit
NADAL
i la simbomba fosca
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat. Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar
J.V. FOIX (1893-1987)
I.M. Joan Salvat-Papasseit
Ah, si amb levites de verda llustrina Ens amaguéssim darrere aquells sacs Per quan vindran les noies, i manyacs, Cantéssim nadalenques amb sordina!I, si plogués, darrere una cortina Coféssim la corona com els Mags, I en fer petar per la cambra els xerracs Tothom digués que som de rel divina!
O anéssim tots plegats cap a les pistes I amb la raqueta empaitéssim ocells Mentre els estels fan niu al cim dels tells.
I els núvols, a ponent, són ametistes Que dibuixen la gepa dels camells On cavalquem amb barbes futuristes!
J. V. Foix – Onze Nadals i un Cap d'Any
Ho sap tothom recitat per J. V. Foix
- Ho sap tothom, i és profecia.
- La meva mare ho va dir un dia
- Quan m'acotxava amb blats lleugers;
- Enllà del somni ho repetia
- L'aigua dels astres mitjancers
- I els vidres balbs d'una establia
- Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
- A cal fuster hi ha novetat.
- Els nois que ronden per les cales
- Hi cullen plomes per les ales
- I algues de sol, i amb veu d'albat,
- Criden per l'ull de les escales
- Que a cal fuster hi ha novetat.
- Els qui ballaven per les sales
- Surten i guaiten, des del moll,
- Un estel nou que passa el coll.
- El coraller ho sap pel pirata
- Que amaga els tints en bucs d'escata
- Quan crema l'arbre dels escrits;
- Al capità d'una fragata
- Li ho diu la rosa de les nits.
- L'or i l'escuma d'una mata
- Clamen, somnàbuls, pel serrat:
- A cal fuster hi ha novetat.
- El plor dels rics salpa pels aires,
- I les rialles dels captaires
- Solquen els glaços del teulat.
- Un pastor ho conta als vinyataires:
- A cal fuster hi ha novetat.
- El roc dels cims escampa flaires,
- I al Port mateix, amb roig roent,
- Pinten, pallards, l'Ajuntament.
- El jutge crema paperassa
- Dels anys revolts, a un cap de plaça,
- I el mestre d'aixa riu tot sol.
- El fum dels recs ja no escridassa
- I els pescadors faran un bol,
- Tot és silenci al ras de raça
- Quan els ho diu l'autoritat:
- A cal fuster hi ha novetat.
- Els de la Vall i els de Colera
- Salten contents, a llur manera,
- I els de la Selva s'han mudat;
- Amb flors de fenc calquen a l'era:
- A cal fuster hi ha novetat.
- De Pau i Palau-saverdera
- Porten les mels de llur cinglera
- I omplen els dolls de vi moscat.
- Els de Banyuls i els de Portvendres
- Entren amb llanes de mars tendres
- I un raig de mots de bon copsar
- Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
- Els traginers de Perpinyà,
- Amb sang barrada en drap de cendres,
- Clamen dels dalts del pic nevat:
- A cal fuster hi ha novetat.
- Res no s'acaba i tot comença.
- Vénen mecànics de remença
- Amb olis nous de llibertat;
- Una veu canta en recompensa:
- Que a cal fuster hi ha novetat.
- Des d'Alacant a la Provença
- Qui mor no mor, si el son és clar
- Quan neix la llum en el quintar.
- La gent s'agleva en la nit dura,
- Tots anuncien la ventura,
- Les Illes porten el saïm,
- I els de l'Urgell, farina pura:
- Qui res no té, clarors dels cim.
- La fe que bull no té captura
- I no es fa el Pa sense el Llevat:
- A cal fuster hi ja novetat.
Màrius Serra
(...) resulta pertinent recollir un bell misteri poètic que J. V. Foix va revelar el Nadal de 1953 a Martí de Riquer. L’enigma foixià es troba en aquella famosa felicitació nadalenca que comença «Ho sap tothom, i és profecia». Sembla que de Riquer parlava amb el poeta de l’expressivitat dels topònims en poesia, des de Cerverí de Girona fins a Verdaguer, quan Foix va sorprendre el mestre amb una revelació insospitada: la sisena estrofa del seu poema nadalenc ocultava un petit tresor. L’estrofa en qüestió fa:
Els de la Vall i els de Colera
salten contents, a llur manera,
i els de la Selva s’han mudat;
amb flors de fenc calquen a l’era;
a cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat.
Tot resseguint les indicacions de l’autor, el mestre De Riquer explicava la via d’accés a la bella troballa. Cal tenir un mapa de Catalunya al davant, o bé de l’Empordà. Primer traçarem una ratlla al meridià des de Colera —al nord— fins a Palau-saverdera —al sud—, i després una altra al paral·lel des de Pau —a occident— fins a la Selva de Mar —a orient—. Abracadabra, pota de cabra, el que sorgeix davant dels nostres ulls esbatanats és una creu perfecta amb el travesser vertical més llarg que l’horitzontal. A més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha, efectivament, la Vall de Santa Creu. Segons explicà Foix a Riquer, els oferents que cuiten a encaminar-se a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l’Empordà, que són els quatre caps de la creu, i el poeta signa la composició des de molt prop, al Port de la Selva.
Màrius Serra, Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 209
- J. V. Foix – Onze Nadals i un Cap d'Any
Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.
De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.
Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.
De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.
En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars
J. F. Foix recita Si l'altra nit
Si l'altra nit - Canten Poetistres
(...)
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia,
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l’arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament…
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se’l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir un gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d’ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?… “
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l’arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!
Final
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…
I fa mol temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!
El poema de Nadal de Sagarra (Cant IV i final). DOC.
El poema de Nadal de Sagarra (A. Lizaran i A. Luchetti)YOUTUBE
Nadal. Carles Riba (1893-1959)
Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;
Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;
Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!
Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!
La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!
Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;
Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!
Poesies de nadal (recull de nombroses poesies)
Nadales del poeta Josep Pedrals
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada