Els autors que anomenem clàssics ho són perquè perviuen, sempre hi podem tornar i la seva influència sobre autors i lectors traspassa anys. Un exemple són els poemes contemporanis que beuen dels autors clàssics.
Com un puny
Raimon (1973)
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort,
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.
Mètrica-de-"Com-un-puny"-de-Raimon
Així Com Cell Qui en Lo Somni Es Delita
Josep Piera recita March
Falconeria de Narcís Comadira
Ara sóc un falcó i sobre la mà m'aferro
del meu senyor. Respiro l'aire net del matí
i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,
el fenc penjat, els vapors que pugen de la terra.
Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré
des de dalt, quan en cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,
el rierol, la llebre esmunyedissa.
I els cavalls, els gossos i el senyor,
amb els seus cavallers i el falconer major,
patges i servidors, tots iguals de petits,
repartits sobre el prat...
Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.
Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor,
amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.
Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,
i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.
Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga,
vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.
I ara, en aquests moments, jo sóc l'amo i senyor
del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,
pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el vol es va cenyint, calcula,
veu la llebre temorenca.
Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen
i un vertigen dolcíssim m'aclapara.
Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell
esquerpa de la llebre. No veig res, una força
se m'endú cap avall, cap al pou del no-res,
i baixo com un llamp. ¿Per quina
voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils
mouen les meves ales, quin foc
pot escalfar
tant la sang del meu cos?
Ara, a les urpes, ja tinc la llebre morta,
olorosa de terra i de llentiscle.
Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.
El falconer major
em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...
Riurà el senyor amb els seus amics; després,
i amb el meu caputxot tot ple de cintes,
em sentiré ridícul.
Allò que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!
EPIGRAMA
Ara sóc un llimac i em passejo
per la teva terrassa. Com que fa un dia humit,
t'estàs dins i t'observo darrere els vidres.
Et prens un nescafè i llegeixes.
De ras de terra estant, com et veig,
ets un gegant adust, d'ulls de fera i de gestos
desmanyotats, maldestres.
Jo em moc pausadament
per camins que em desbrosso
i el meu pas consirós
deixa un rastre de bava.
De cop, tu el veus i em veus.
Sents un fàstic profund que se't posa
als llavis despectius de menyspreu.
T'aixeques, surts i, amb un cop de peu ràpid,
vols esclafar-me (és un gest visceral
d'orgull impenitent: al teu món
solitari on ets déu -el déu del prejudici-,
no hi vols cap animal autònom
que voli o s'arrossegui. Només vols
males còpies de tu, mimètics,
perpetus adolescents de goma).
El teu gest rabiüt no ha previst,
però, que el terra és moll i rellisca.
Posem que caus d'esquena,
-un mal cop- i t'hi quedes.
Ara ja tant orgull és només
matèria congriant el no-res:
cucs i podrimener.
A la teva memòria,
amb bava transparent
que algú veurà de plata,
i no pas sense amor,
el llimaquet que em vols
li fa aquest epigrama.
Narcís Comadira (Usdefruit, 1995)
ACÍ - Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993)
``Deixant amics e fills plorant entorn''
AUSIÀS MARCH.
ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.
D' A. March a Maragall i Palau F.
Jordi de Sant Jordi (València?, S.XIV – València? 1424?)
Un cors gentil m’a tant enamorat
lo cor e·ls ulls e mon fin pensamen,
que nit e jorn n’estan en gran debat
qui l’amara d’ells tres primeramen;
e vey tan fort a cascun d’ells ençes
que no m’i val saber a remeyar.
E vets com m’a en quin joch ella mes,
que mon las cors no u pora soportar!
Disen los ulls que no y cal debat jes,
qu’ells foren cert primers en lo triar
e que, son alt, la volgron mays que res,
car manta nit los cove despertar
al lit ploran, per desir que·ls ne ve
d’ella veser, que·ls fa viure y morir;
e per ayço an gran rayso per que
null hom del mon no·ls pot res contradir.
Diu lo cor: cert que·ls ulls saben molt be
qu’en lo començ lo vench primer ferir
un dolç esguart; d’aquell sol, las, soste
lo foch d’amor, qui·l fa tots temps languir,
sens que remey no sent d’alguna part,
qu’ell ha l’afan y els ulls han lo plaser;
per qu’es rayso qu’ell n’aya mellor part
de sobre tots, si dret li volen fer.
Lo pensamen diu, que si Deu lo guart,
que·ls ulls ne·l cor no poran sostener
nengun bon dret, que jorn, mati ne tart,
incessantment james no·s pot mover
d’ella pensar, en durmen ne vetlan,
que fa, hon es, ne si·l desamara;
e qu’ell de tots sofer lo mes afan;
per que tot sol, sens pus, la servira.
E vets açi en quin treball ten gran
visch quescun jorn que bella dona fa:
vey d’una part los ulls qu’estan ploran,
e d’autra·l cor angoxos que·s perdra
y el pensament en pensar occupats.
Tant que no say qui m’ajut en est cas,
si donques ley qui·ls ha tals adobats
no·m vol aydar a l’afan qu’eu ben pas.
Na Ysabel, si mon be desirats,
eu vos sopley declarets en tot cas
qual de tots tres deu ser de vos amats,
pus que·ls havets axi trets de compas.
Shakespeare. Sonet 46. Un altre debat entre ulls i cor:
Mine eye and heart are at a mortal war,
How to divide the conquest of thy sight;
Mine eye my heart thy picture’s sight would bar,
My heart mine eye the freedom of that right.
My heart doth plead that thou in him dost lie,
A closet never pierc’d with crystal eyes,
But the defendant doth that plea deny,
And says in him thy fair appearance lies.
To ‘cide this title is impannelled
A quest of thoughts, all tenants to the heart;
And by their verdict is determined
The clear eye’s moiety, and the dear heart’s part:
As thus: mine eye’s due is thine outward part,
And my heart’s right, thine inward love of heart.
Joc partit de Jordi Cornudella (1962)
“No és per la ment sibil·lina
que arriba el goig”, diuen els ulls,
“i tu, cor foll, ben poc reculls:
la imatge es clava a la retina”.
“Quan pot salvar els vostres esculls”,
respon el cor, en mi s’alzina
pur l’amor –ah! dolça metzina
feta d’encisos i d’orgulls”.
“Què hi fa, per on surt ni d’on entra
el foc al cos? Jo en sóc el centre!”,
brama la ment amb un impuls
desassenyat. –Avall, el ventre,
fart d’aquest sord debat insuls,
l’eixorda amb un sotrac convuls.
CORNUDELLA, Jordi El germà de Càtul
El Joc partit és un dels gèneres dialogats de la lírica trobadoresca. El trobador que l'inicia planteja un problema, una situació, que té dues solucions i es compromet a defensar l'alternativa contrària a la triada pel seu interlocutor. No es tracta, doncs, de defensar la veritat sinó de manifestar l'enginy, l'agudesa personal
Una tençó (occ. tenso o tenson) és un dels gèneres dialogats de la lírica trobadoresca. Es tracta d'un debat entre dos trobadors. Cadascú defensa allò, que en qualsevol aspecte, creu més just o està més d'acord amb les seves preferències. La temàtica és variada: pot ser amorosa o sobre la manera de fer poesia, etc
Joc partit o Partiment
Tençó
trobadors
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada