La dificultat en la lectura de la poesia té moltes diferents causes que tenen una única
-Mirem amb sentit crític la forma del poema i/o escoltem-lo atentament.
-1a lectura: a poc a poc i marquem paraules de significat dubtós o desconegut per anar al
Diccionari. Fixem-nos en les diferents accepcions del diccionari general; si es pot, mirem altres diccionaris especialitzats (sinònims, de frases fetes... ); i pensem les possibles connotacions que tenen els mots.
-Si cal consultem en alguna enciclopèdia: autor, obra on hi ha el poema, conceptes culturals del poema, llenguatge propi de l'autor i de la seva època; altres autors i/o obres similars... Gràcies a Internet, podem trobar moltes ajudes: comentaris fets de poemes o autors…
-2a lectura: per entendre frases. Buscar-ne el verb, el subjecte…
-3a lectura: per copsar el sentit de tot el paràgraf/estrofa/poema
Totes les interpretacions poden ser bones si estan jutificades; moltes poesies tenen «diferents significats» o són «ambigües».
-La nostra experiència lectora ens guiarà: hi haurà poesies i poetes que seran els nostres, i nosaltres hi donarem el nostre significat; i en d'altres que no hi entrarem ni que ens matin.
Josep Carner
L'argentí professional
Ballant amb dames que l'edat recalca,
adés les alçaprem, adés les falca.
Dora (La primavera al poblet, 1935)
-diu Dora, que en farà mil contarelles-,
que, tots sols, he de cloure les parpelles
perquè entre ell i la nit em facin por.
-Tant peca el meu promès de bon minyó
-diu Dora, la dels llavis de rosella-
que, tots sols, he de cloure la parpella
perquè entre ell i la nit em facin por.
Noves de la Roser (Auques i ventalls, 1914)
Antany semblava un noi desmanyotat, contrari;
i feta dona en un mes d'abril, la Roser
ara encén el desig del minyó carnisser
i la recança del notari.
I esquerpa i tot com és i no sabent d'amar,
mal avesada al pes novell sota la sarja,
va i s'arredossa al peu d'un marge.
-Ell -diu (i ell no existeix)- sé bé que em trairà...-
Quan ho ha assajat dos cops, aprèn de sospirar.
Hi ha vora dels tres pins una donzella
que ahir jugava a nines. Ja, amb deler,
un cor trossejaria per saber
com dringaria el d'ella.
- Visualment, la forma ja ens donarà la primera pista:
No és el mateix un poema avantguardista que un sonet; probablement el 2n tindrà un to més clàssic (alerta, però, perquè els autors juguen a subvertir moltes vegades tots els apriorismes).
Un poema amb puntuació ens ho posarà més fàcil. Si no en té, preparem-nos, que ens hi haurem d'esforçar; per començar provem de posar-hi nosaltres la puntuació.
Versos llargs ens indicaran que la poesia serà més narrativa. (Contraprova: Jaume Roig fa 16000 versos de 4 síl·labes narratius!).
Narcís Comadira (Girona, 1942)
Quarantena
Viure en un país informe
com aquest Catalunya la forma
¿té per ella mateixa algun sentit?
M'ho pregunto i no ho sé ja fa anys
que m'ho pregunto hi he pensat estones
fins i tot n'he parlat en cartes esporàdiques
i tu em dius que no em queixi
no no em queixo simplement m'avorreixo
la felicitat deu ser tendrament avorrida
i jo dec ser feliç tu no ho sé
si ets feliç et recordo la primera
tarda que ens vam veure
aquells primers petons la pell de poltre
però la memòria se'm desfà jo em desfaig
en trossos de memòria i recomponc això
la poesia és la mort el no-res
(...)
Girona
L’últim reflex suspès l’aigua bruta estancada
sola amb el teu rovell les carpes malaltisses
s’esmunyen per passeres antigues els llums grocs
i l’olor del cafè l’estació deserta
l’espina a la carn jove crit d’un nen epilèptic
la cera els crisantems
fugen fugen pels ponts sobre el buit cap enlloc
i la pell es clivella es moren les magnòlies
de l’hospital gemega l’últim tren que no es para
que ve de la frontera va cap a la frontera
oblidar-se oblidar-te sobretot a l’octubre
tot m’és indiferent
AMB PUNTUACIÓ
L’últim reflex suspès, l’aigua bruta, estancada,
sola, amb el teu rovell. Les carpes malaltisses
s’esmunyen per passeres antigues.Els llums grocs
i l’olor del cafè. L’estació deserta.
L’espina a la carn jove. Crit d’un nen epilèptic.
La cera, els crisantems
fugen, fugen pels ponts sobre el buit, cap enlloc
i la pell es clivella, es moren les magnòlies
de l’hospital. Gemega l’últim tren que no es para,
que ve de la frontera, va cap a la frontera.
Oblidar-se, oblidar-te, sobretot a l’octubre.
Tot m’és indiferent
La poesia llatina feia el ritme amb síl·labes llargues i curtes, nosaltre elfem amb tòniques i àtones. Hom diu que el català té majoriade mots de 2 síl·labes, i que el ritme és o binari o ternari (clar que després parlem d'accents secundaris....)
L’últim reflex suspès, l’aigua bruta, estancada,
T A A T A T ' T A T A A T
T A A T A T' A T A A A T
A T A A A T' A T A A T T
A A T A A T' A A A T A T
A T A A T T' T A T A A T
A T A A A T'
- Versos curts s'inclinaran més cap a l'essència, al lirisme pur. (No pas Spill de Jaume Roig!!)
De pell Arnau Pons A desclòs. Barcelona : Negranit 1996
De pell potser grufada
per un ésser amb nits en cada ullal,
deixes, de somni
quieta,
les llenques del
record
damunt el fruit que el roig
de l'alba corroeix, amb càntics
de ver i de follia.
MÉS: poesia narrativa:
Narcís Comadira (Girona, 1942)
4 de febrer de 1945. (d'Àlbum de família)
I tu, papà, gran cabronàs, ¿què hi feies
a dalt de la tribuna, si no eres feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies.
Avantatge? No cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s'omplia de creients si més no en l'espectacle.
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.)
Ara, però, és un matí d'hivern
i tu t'estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense massa pervindre
(massa germans per un pastís petit)...
Però tu poc hi penses: ets el gran.
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna,
veus com passa el desfile.
També així et passaran
els vint anys de la vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu.
“El senyor Cogito llegeix el diari“, de Zbigniew Herbert:
A primera plana
un informe sobre l’assassinat de 120 soldats.
la guerra durava molt
t’hi pots acostumar
just a la vora
la notícia d’un crim cridaner
amb el retrat de l’assassí
la mirada del senyor Cogito
salta indiferent
per l’hecatombe dels soldats
per somorgollar-se amb delit
en la descripció de l’espant quotidià
un agricultor de vora trenta anys
baix l’estrès d’una depressió nerviosa
va matar la seua dona
i els seus dos fills
amb precisió són descrites
l’execució del crim
la posició dels cossos
i altres detalls
els 120 morts
es busquen en va en un mapa
l’excessiva llunyania
els amaga com una jungla
no estimulen la imaginació
en són massa
la xifra zero del final
els transforma en una abstracció
un tema per meditar:
l’aritmètica de la compassió
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada